He estat esperant tot aquest temps. Sento l’olor. És irresistible. És una olor tan antiga, però a través dels anys es manté encara tan fresca, sucosa, apetitosa. 

He estat esperant, pacientment. Quan es faci fosc sortiré a libar el nèctar deliciós de la por. La por del diferent, del negre, de l’animal. La por de perdre, de ser lleig, de fracassar. La por de fer el ridícul, de no tenir res a dir, de no ser prou. La por de ser un mateix, la por de dubtar, la por al desconegut. La por de saber, i la de no saber, la de parlar sense embuts, la de ser poc ambiciós, la de tenir massa poc. La por de ser lliure, i la de ser esclau.

Espero. Tinc una paciència infinita. La meva vida corre immortal a través dels anys i el segles, esperant sempre la mateixa olor, el mateix nèctar que sempre retorna i es regenera, igual com la lluna s’omple i es buida una vegada i una altra. 

Espero, pacientment, la foscor. La nit és el meu oxigen. El sol em repugna, perquè il·lumina, clarifica, desvela, aclareix, fa possible la visió. Però no em convé que em vegin. Ni tampoc em convé que hi vegin. 

He estat esperant la foscor pacientment, perquè jo visc de la ceguesa, l’estupidesa, la ignorància, la confusió, l’escepticisme fàcil, el dogmatisme estúpid i el relativisme naïf. Espero la foscor perquè no vull que hi vegin ni que comprenguin. Només vull que opinin, divaguin i facin xerrameca.

Mentrestant, des del meu amagatall fúnebre preparo les pocions més embriagadores, difonc sentències maniquees, llenço flaixos encegadors, escampo vapors afrodisíacs i boires mentals, i teixeixo laberints de miralls. Vull que quan les meves preses mirin el món es vegin només a si mateixes. No vull que es mirin als ulls o conversin entre elles. L’estaca que caldria per aniquilar-me pesa tant, que caldria la cooperació de totes. Per això han de tenir por els uns dels altres: han de formar un exèrcit de porucs, una suma d’individus terroritzats, que no cooperin entre ells i només tinguin ulls per mi.

La meva cuina és pacient i lenta, perquè tinc tot el temps del món, i des de la immortalitat accelero els rellotges per fer que les meves víctimes sempre tinguin pressa, perquè visquin a contra-rellotge, perquè no tinguin temps per pensar. La reflexió és el seu únic antídot, però d’aquesta manera els és inaccessible. No vull que hi vegin. 

Quan arribi la foscor, m’he de fer imprescindible, irresistible, indispensable. M’he de tornar el clau roent enmig de la immensitat glaçada de por. He de ser l’esperança, la salvació. Només així les meves víctimes s’entregaran a mi. I jo només hauré d’obrir la boca i xuclar. 

Mentre espero, afilo els ullals que ja es deleixen per clavar-se en la carn tendra de la ingenuïtat que jo mateix he conreat. Desplego la capa, brando els símbols ben amunt, i mostro el meu deliciós somriure. Europa, estimada, vine a mi!