-Com podem saber quan una persona actua lliurement i sense coacció?

- La llibertat es mesura en base al consentiment. Sense el seu consentiment, qualsevol acció sobre un altre és il·legítima perquè és un acte de dominació o submissió forçada. L’acció política dels governants cap als governats hauria de ser consentida per aquests a través d’un pacte social. De la mateixa manera es dona en les relacions socials i afectives: el matrimoni es basa en un pacte en què els dos membres de la parella han de dir que sí. Els estats actuals estan basats en aquesta idea, pròpia del contractualisme liberal: l’origen de l’estat és un pacte lliure entre tots els ciutadans per donar-se, com a mínim, unes lleis i uns governants que les facin complir. Per tant, si formes part d’aquest estat, la teva obediència als governants i a les lleis no implica opressió, perquè la teva submissió és voluntària. Sobre aquesta base teòrica, l’Estat és un estat de llibertat a través de la llei. 

- Però aquesta llibertat inicial és fictícia! Quan s’ha donat aquest consentiment? En quin moment a ningú li han preguntat explícitament si volia formar part de cap Estat? I la qüestió central és que hi ha alguna altra opció a escollir? Hi ha l’opció de no consentir? En el cas d’una dona que pateix abús sexual a la feina, si continua ocupant el seu lloc de treball perquè és l’única opció de supervivència que té, podem dir que està consentint la situació, i per tant no és un abús? En el cas d’un home totalment desposseït que no té cap altra opció que treballar en condicions d’explotació, podem dir que consent aquest abús de poder només pel fet de tornar a la feina cada dia pel seu propi peu i sense que ningú el forci a anar-hi? Allà on no hi ha la possibilitat real de no consentir, el consentiment no té sentit. Allà on no és possible dir «No», el «Sí» significa ben poca cosa.  Fa falta alguna cosa més que el consentiment per poder considerar que la conducta d’una persona és lliure.

- Però, llavors, en quin moment ho pot ser? Sempre estem condicionats per l’entorn, la cultura, la pressió social, les condicions econòmiques, les expectatives de la família... Naixem ja dins una societat i anem conformant la nostra identitat sota les categories que ens ofereix aquesta estructura social. Estic parlant de la identitat cultural, sexual, religiosa, etc. Segons això, mai som lliures d’escollir el que fem, perquè estem incrustats en aquesta estructura fora de la qual la nostra existència com a individus no seria possible ni pensable. Llavors, la llibertat no és possible?

- Potser és difícil saber què volem. Potser és més fàcil saber què no volem, allò que no estem disposats a suportar. Quan algú diu «No», això és molt clar. Però no dir que no no sempre vol dir que sí. Ni tan sols dir que sí és sempre un sí. Llavors, el problema no és el sí o el no, sinó les condicions estructurals sota les quals les persones consenten determinades situacions. Les persones prenen responsablement (no hi ha més remei) les seves pròpies decisions (encertadament o no) per tirar endavant la seva vida en el món que els ha tocat viure. En lloc de jutjar les seves decisions, hauríem de jutjar el món que els envolta: hi ha decisions que no hauríem d’haver de prendre!

- Llavors, un jutge no només ha de tenir en compte el sí o el no d’una dona que ha denunciat una agressió sexual. Haurà de tenir en compte les desigualtats existents prèviament a aquest sí o aquest no. És a dir, a més de complir la lletra de la llei, s’haurà de qüestionar necessàriament els seus propis prejudicis masclistes, classistes, racistes...