Ser a la Fira del Teatre al Carrer de Tàrrega, és tot un espectacle. Sí, ja se sap, anem a veure i a gaudir de moltes activitats, per tant sembla una redundància, però no ho és, ja que els carrers i la nostra resposta ja són un espectacle. Una alenada d’aire frec, sobretot després de les desitjades pluges dels darrers dies, i de llibertat: arts diverses, teatre, circ, carrers estrets i places curulles de gent.

I parlo volgudament de la nostra resposta, la del públic que mira, escolta, s’emociona i aplaudeix o riu. I en parlo perquè, a part del nostre paper més o menys tímid com a simples espectadors, alguna cosa se’ns remourà dins nostre en algun dels llocs on els artistes ens ofereixen –sovint com a estrena mundial– algunes de les seves propostes més reeixides. Però, deixeu-me que insisteixi, el nostre rol dins de l’obra, de les obres, moltes vegades despassa el de l’ull i l’oïda, passant a ser, volgudament o no, part substancial d’allò que passa davant nostre.
No és només quan el clown, la funambulista, o el grup de batucada ens impliquen en el que fan, no fent-nos ja partícips sinó subjectes actius. És quan ens porten –a vegades de l’orella com quan érem petits– a la reflexió, al pensament, a intentar fer aflorar allò que tant hem tancat sota tres panys, al nostre cor o als records dels quals intentem fugir.

No us diré que us impliqueu activament en tot el que es fa, de primer nivell i sovint de rang internacional, a la Fira. No ens ho acabaríem pas tot, i això també és bo, ja que podem sortir tebis d’algun acte i encarar una trobada casual o programada amb un altre, que ens refà, ens confon i ens porta a l’alegria. No podríeu, no podem amb tot, encara que sempre que ens arriba la programació, quelcom hi destaca, brilla amb més intensitat encara que no sigui de metall noble potser. I sempre hi ha sorpreses: el circ potser no us crida i en canvi unes peces amb un tractament elaborat o un sentit de l’humor àcid i corrosiu us corprenen. O el teatre més diguem-ne de toc clàssic, tindrà unes variacions, una innovada mirada, que us captivarà.

Però com us dic, més aviat com us vull dir, a la Fira sempre hi haurà aquella novetat o aquella companyia o artista que us omplirà, sigui en dansa, en gestualitat, en malabarisme impossible, en llenguatge teatral o en l’ús d’ombres o estris més tecnològics. I hi haureu de ser, o us ho trobareu, us ho ha recomanat una amiga i heu llegit una crítica als mitjans o les xarxes socials.

Hi ha una cosa, però, que no us recomanaran, llevat que us coneguin bé ja tingueu el verí color magenta de les arts escèniques a les venes, i és que us hi llenceu de cap, que quan els organitzadors demanen si voleu ser voluntaris/participants en algun dels esdeveniments, no us ho penseu i us ompliu de confeti mentalment en apuntar-vos-hi. És aleshores quan, sigui portant estris, o ajudant en la ubicació de la gent o essent una mena d’extra en escena, és en aquell moment quan gaudireu de la Fira: sereu Fira.

Començo a escriure aquest article poques hores abans de participar a Love for free del Sergi Estebanell i ja m’estic llençant a la piscina sense saber si hi ha aigua i és neta, o si per la superfície neden objectes indesxifrables. M’han explicat que serà una mena d’experiment sociològic, “en cerca de noves formes de relació enfront d’una societat narcisista, individualista i desconnectada emocionalment”. Es tractarà de veure si som capaços d’esbrinar què és l’amor, o de fer-nos un petó amb un desconegut. O una abraçada, o una mirada sincera que trenqui el gel de tantes pantalles i tantes hores de solitud. Com a poeta i artista, tinc moltes paraules escrites i pensades sobre això, però, seré capaç d’abaixar la guàrdia i oferir els braços a algú lliurement?

Ho sabrem d’aquí a poques hores, i estic convençut que totes les persones que s’han apuntat voluntàriament estem frisant pel mateix. Us ho explicaré en una mena de postdata, diumenge perquè ho llegiu a la pròxima revista.

PD.: Ho ha estat. Hem vist gent desconeguda abraçar-se i fins i tot besar-se. Hem notat l’emoció de la persona que teníem davant, mirant-nos als ulls. Hem trencat per uns moments o per uns dies l’aïllament hipercomunicat en el qual malvivim. I si seguíssim?