Doncs no, és combinació còmoda. Això sí, no és apta per a desnerits, desidiosos i desinflats. Cal tenir molt ànim i concentració. I un sofà molt tou, gran, d’aquells que abracen. Un, o una, s’hi ajau amb tota la displicència del món. Això és, molt esbarriat, com si haguéssiu caigut del pis de dalt. Una cama mirant a Ponent i l’altra a Occident. Els braços independents, en el bon sentit de la paraula. Necessitareu un aparell de televisió, ben gros, que no cal forçar la vista. Ah, un dels braços, podeu triar, no serà tan independent (ja hi tornem a ser). Serà el que es farà càrrec del comandament a distància. Una vegada instal·lats, ens proveirem de líquids per hidratar-nos (els de la vostra preferència, aquí no fan bufar) i vitualles per sobreviure un cataclisme nuclear. I no cal patir a quin canal ens hem de fixar, per tot arreu tindrem esport. L’estiu és ubèrrim en retransmissions de molt diversos festivals d’esports, i de molt diferents: curses amb bicicleta (visca la migdiada); partits de futbol que mai pensaríem veure; també partits de bàsquet més llargs que un dia sense pa; molt tenis, per aprendre que una deixada no és una senyora poc endreçada; curses a peu, salts, llançaments... Hi ha un llançament que encara em costa d’entendre: el llançament de martell. Avui dia, jo encara estic buscant el martell... En fi, que hi ha més oferta que demanda. I per acabar-ho de rematar, ara, dues setmanes falten, arriben les olimpíades. Però ara que som moderns en diem jocs olímpics, i què és això? Doncs un arreplec d’esports, l’un més estrany que l’altre, que provoquen una afició desmesurada per veure, per exemple, la competició de tir amb arc. Arc? Si allò sembla una arma de destrucció massiva!! Si Guillem Tell aixequés el cap...

I ara sí, ara toca posar-me una mica seriós. El cinema mai ha restat aliè a les mogudes dels jocs olímpics. Moltes celebracions tenen la seva pròpia pel·lícula, sempre centrades a projectar una imatge idíl·lica de la ciutat corresponent; i, sobretot, les grans gestes esportives que s’hi escaiguin. El cinema, també, ha aprofitat els jocs olímpics per barrejar-los amb ficció i donar-nos l’alegria de gaudir de petites joies com Carros de fuego (Hugh Hudson, 1981); M (Steven Spielberg); Richard Jewell (Clint Eastwood, 2019)... I moltes més. Però si existeix la pedra angular d’aquest cine olímpic hem d’anar fins als jocs olímpics de Berlín, en ple auge del nazisme, l’any 1936: Olympia u Olimpiada: Fiesta de los pueblos/ Fiesta de la belleza, de la directora, productora, guionista Leni Riefenstahl. És un magnífic film, no és un simple documental. Aquí, la càmera fa tot el que pot donar, i la fotografia, combinada amb la música i muntatge, fan que s’elevi a una experiència realment olímpica. I sí, va ser molt criticat pel seu aparent, i no tan aparent, contingut polític. És cert que va rebre el patrocini, i benedicció, de Hitler. I també cal reconèixer en algunes escenes una certa tendència a donar suport al concepte de la superioritat ària. Però Leni Riefenstahl sabia que sense aquest patrocini, lleig, no hi hauria pel·lícula. Va reunir el bo i millor d’aquell temps, van construir torres d’acer per col·locar les càmeres. Es van rodar prop de 250 hores de pel·lícula. El muntatge, amb els efectes de so i la música, va ser supervisat personalment per la mateixa Riefenstahl.

Sempre portarà al damunt l’estigma del nazisme, i és ben cert que va ser una increïble eina de propaganda. Però no és menys cert que va transcendir la política. En molts sentits, Olimpiada és més un himne de lloança a la destresa atlètica i a la poesia del cos humà en moviment. En definitiva, el més emotiu document cinematogràfic de l’esport humà i la competència física que mai s’ha filmat.