Jordi Miñarro Gómez

En primer lloc només vull dir que no soc un professional sanitari. I que parlo com a simple ciutadà que ha treballat sempre de cara i atenció al públic, ja sigui en l’ambit de la restauració, empresa i l’administració pública. Per aquest motiu, les meves vivències professionals i familiars han fet que hagi conegut molta gent molt diversa i de tot tipus. I he viscut de prop situacions molt complicades vinculades a les malalties de salut mental, sobretot en l’addicció. S’ha de saber i entendre que un addicte no és un delinqüent o criminal, és un malalt, com un dia puc estar-ho jo o tu que m’estàs llegint. Les malalties de salut mental poden arribar a ser terminals com ho pot arribar a ser un càncer, si no són tractades i controlades per professionals. 

Si no és tractat, un addicte pot acabar al carrer (sensesostre), a la presó (en el millor dels casos) o mort en el pitjor. D’addiccions n’hi ha moltes i de molts tipus, la més coneguda i social és l’alcoholisme. I segons diuen la més dura de sortir-se’n, i després el tabac, la cocaïna, l’heroïna, la ludopatia i un llarg etc. Aquestes addiccions poden provocar depressions i més malalties vinculades a la salut mental i a la salut en general. Sovint el pacient no reconeix que és addicte. En primer lloc per l’estigmatització de la malaltia i en segon lloc perquè no vol deixar de consumir. Tenint en compte això, quan un s’atreveix a anar a un centre d’atenció primària i reconeix que pateix aquesta malaltia, és que no és un “farol”, sinó que probablement estigui malalt. Mireu, quan una persona creu que té un problema d’addicció és que provablement el tingui. I no passa res per anar al teu metge de capçalera i comentar la teva situació. I quan abans s’inicia el tractament, millor. 

I el problema és el següent, des que ets visitat pel teu metge i després especialista. I una vegada ja sigui diagnosticada l’addicció amb un sol·licitud d’ingrés en un centre públic de desintoxicació pot passar d’un mes a un any. Mentre que en un centre privat, que són caríssims, l’entrada és quasi immediata. Això no vol dir que no se li faci un seguiment en visites presencials i telefòniques. Els professionals fan un gran esforç, tot i els mitjans de què disposen.

I què passa durant tot el temps que no ets ingressat?

La gent no es pot imaginar el drama i el patiment per l’usuari, però no sols el del o la pacient, sinó el dels seus familiars més directes. Mares, pares, germans i tot el seu entorn més proper pateixen aquest drama sense saber on anar ni què fer. I amb la incertesa de no saber si el teu fill o filla arribarà viu al centre per a ser ingressat. 

Faig aquest escrit per donar visibilitat a aquest problema tan greu que tenim a la societat d’avui en dia, i per donar veu a aquelles famílies que no saben com gestionar-ho. Em solidaritzo amb el seu patiment i el seu drama, sovint estigmatitzat i que pateixen en silenci. Sobretot penso en les mares que en aquests moments la seva filla o el seu fill està patint una malaltia de salut mental com és l’addicció, penso en elles i en el seu drama i la seves pors. Tot el meu suport.

Des d’aquest petit racó demano a l’administració invertir i implicar-se més en salut mental per aconseguir que l’atenció sanitària sigui més efectiva i immediata. I per acabar vull dir que tingueu sempre present que un addicte no és un criminal ni un “yonqui” i que ningú és mereix ser jutjat i acusat pel fet de tenir una malaltia. Moltes gràcies per haver dedicat el teu temps a llegir el meu article. Gràcies.