Ricard Bertran Puigpinós

Com cada matí està asseguda al balancí amb en Bigotis, el gat, a la falda, acariciant-li el llom, com sempre. Però avui ho fa amb una tendresa especial. De tant en tant dona una llambregada als fogons, tot i que falten dos dies, ja ha començat a preparar el dinar de Nadal. L’olla gran ja bull, la carn necessita temps per estovar-se i que quedi ben melosa. Haurà de posar fil a l’agulla... 

El fill, la nora i la neta, la nineta dels seus ulls, vivien fora vila des de feia molt de temps, i ben just venien a veure-la un parell o tres de vegades a l’any. Nadal, però, sempre havia estat sagrat. El ritual d’aquell dia, cagar la soca, el pessebre, les cançons... però sobretot els elogis a les viandes que preparava pel dinar del gran dia l’omplien d’una il·lusió que l’ajudava a superar els obstacles de la resta de l’any. Tota la vida havia estat reconeguda com una gran cuinera. Ja des de ben petita, durant la postguerra, es va haver de fer càrrec dels fogons. La mare va quedar molt xacrosa des del part d’un germà gran que hauria tingut si no haguessin estat amagats dels bombardejos en una cabana als voltants del Talladell, el pare era a la guerra i ningú va poder fer res per salvar el nounat, ni la mare va poder rebre l’atenció que necessitava per superar aquell tràngol.

Voltats de misèria i amb les restriccions, va haver d’empescar-se-les per guisar amb els elements més bàsics; ho aprofitava tot, també el pa sec, del qual en feia unes sopes de farigola per llepar-se’n els dits i cuinant conills o qualsevol tipus d’animal que ella mateixa caçava. Després de tants anys, les sopes de farigola tornaven a ser el seu plat més habitual. Ella sempre s’havia estat a casa, no havia tingut mai una nòmina, i quan el seu home es va morir, li va quedar la pensió mínima. Durant uns anys va poder anar fent, però últimament els preus de tot s’havien enfilat molt, pel que deien a la ràdio era per culpa d’una guerra a l’altra punta del món. La llum, el gas, el pa... per a ella s’havien convertit gairebé en articles de luxe. Ara havia tornat als orígens, a la cuina de postguerra, i les sopes de pa eren el plat més habitual del seu esquifit menú i a ser la base de la seva alimentació. El seu fill li preguntava si necessitava res, si volia que li donés diners, però ella, amb més de vuitanta anys a l’esquena, era una dona orgullosa, de les d’abans. A més sabia que al fill tampoc és que li anessin gaire bé les coses, les escadusseres vegades que tocava el tema era per queixar-se de la baixada de vendes de la seva empresa i que haurien de fer un EURO, o un ERO (ella no hi entenia un borrall en tot això). En tot cas estava ben decidida a no ser un destorb.

Ja feia mesos que barrilava com s’ho faria aquest any pel dinar del dia de Nadal, per més dolorós que fos per a ella, estava decidida que havia de ser perfecte, com sempre. 

I així fou, el dia de Nadal van cantar les cançons de sempre, van fer el pessebre com sempre, i el dinar va ser abastament elogiat i qualificat com el més exquisit dels que havia fet mai.

Mentre s’acomiadaven entre desitjos de felicitat i la pregunta habitual del fill: “Et fa falta res, mare?”, s’hi acostà la neta que feia estona que voltava per la casa amb la mà estirada cap endavant movent els dits polze i índex i fent un so sibilant amb la boca “phsss, phsss” i va dir: "Padrina, on és en Bigotis?"