Ricard Bertran Puigpinós

La campana de l’església sona dues vegades, dos quarts de nou. Tanca la ràdio, inclina lleument el cap a un costat i es concentra, fins i tot conté la respiració per poder escoltar amb més atenció. Al cap d’uns segons de silenci absolut, el rebombori de la reixa en abaixar-se li arriba nítidament. Somriu lleument, aquell és el senyal que ha arribat el moment que espera amb més ànsia del dia. Mentalment segueix l’itinerari de la seva dona des de la porta de la botiga passant per davant dels expositors, pujant el primer tram d’escales, pausa al replà per reprendre l’alè, segon tram d’escales i... finalment travessa la porta del menjador. Ella s’asseu a la seva vora, li pren la mà. I llavors ell li fa la pregunta, la pregunta que no caldria fer perquè és la mateixa de cada dia. Però ella s’espera que li faci, perquè és com una mena de ritual, com quan a missa s’espera que el mossèn digui “Aneu-vos-en en pau” abans de respondre: “i amb el vostre esperit.”

-Què, com ha anat avui?

Aquest genèric “com ha anat” no es refereix a si la cama dolenta de la dona li fa més mal del normal, o si hi ha noves xafarderies al barri, aquests temes els despatxen a primera hora del matí, o tot dinant. Ara, l’interès versa única i exclusivament en la botiga; quantes vendes s’han fet, si ha passat algun representant, si han canviat l’aparador... 

I és que ell porta la botiga a la sang, aquelles quatre parets que des de temps immemorials han acollit el taulell, les estanteries i el “gènero”, havia estat sempre l’eix principal de la seva existència. Ben bé podria ser que Santiago Rusiñol s’hagués inspirat en ell en escriure “L’auca del senyor Esteve” perquè encaixava perfectament en la definició que en feia d’un bon botiguer: moderat, prudent, pràctic i seriós. Totes aquestes virtuts del bon comerciant les tenia ben interioritzades. I és que ja ho diuen: “L’home és el que fa la casa, i la casa és el que fa l’home.” 

Va néixer aquí, i va créixer al mateix ritme que ho feu el negoci. Van passar de vendre betes i fils a ampliar l’oferta amb un bon assortiment de complements: bosses de costat, fulards, marroquineria, perfums i també articles de viatge. Durant els seus anys de joventut el ritme de vendes anava tan bé que fins i tot van haver de llogar una dependenta amb qui, com seguint el guió d’una novel·la romàntica, es va casar. 

A poc a poc va adonar-se que la clientela preferia tractar amb ella, perquè tenia una paciència infinita. Si una d’aquelles bledes li feia estendre tots els “bolsos” damunt del taulell per anar-se’n amb el típic “m’ho pensaré i si de cas ja tornaré” l’acomiadava amb un somriure d’orella a orella i un “no pateixi, aquí ens trobarà” dit amb veu melosa. Ell, en canvi, no podia dissimular la seva irritació. Per això a poc a poc, va deixar el taulell i es va entaforar en un petit despatx on portava els comptes i feia les comandes, però sempre amb l’orella pendent del dringar de la campaneta de la porta i del sorollet de la caixa registradora.

Amb els anys la seva salut va anar empitjorant. Primer van ser les cames que es negaven a seguir la seva voluntat, cada vegada li costava més pujar i baixar les escales que anaven de la botiga al primer pis on vivien. Després fou la vista:

—Degeneració macular —li va dir el metge—. Ho sento, són coses de l’edat i no té solució.

I així va arribar el dia que ja no va baixar més a la botiga. Però “ser” botiguer és un càrrec vitalici, encara que ara l’havia de viure a través dels informes de la dona. 

Ja feia més de dos anys que s’havia vist obligat a renunciar a la lectura, una de les seves passions. Ara passava el dia escoltant música i les notícies de la ràdio, que sovint l’inquietaven quan explicaven que la irrupció de les vendes per internet i l’augment de les matèries primeres i de la llum per culpa d’una guerra a l’altra punta del món estaven fent desaparèixer el petit comerç. Per això el seu interès a l’hora de passar el balanç diari era més intens que mai, i després del “Com ha anat avui”, continuava amb:

—No baixen les vendes? No notes si la gent fa menys “gasto” que abans?

—I ca! Tot va de primera, no pateixis —li contestava la seva dona prement-li les mans entre les seves—. La gent sap que aquí els anomenem pel seu nom, que ens desvivim per servir-los i els coneixem els gustos. Això no ho troben a l’Amazon!

Aquest raonament el tranquil·litzava. Malgrat tot, la veu de la seva dona quan parlaven de la botiga la notava estranya, com forçant una mica aquell to optimista. Però els números canten, i la llista de vendes que li recitava cada dia en veu alta, la refermaven. I a més, faltava poc per Nadal, l’època on es concentrava la major part de les vendes de l’any: “Amics invisibles”, “soques”, “reis”... Ah, aquell ambient sorollós, amb la botiga plena de gent neguitosa i il·lusionada és el que més trobava a faltar. 

El dia de Nadal van venir el fill i la jove, que vivien a Barcelona. Ell gairebé no va parlar en tot el dinar, a la sobretaula la seva dona li preguntà:

—Que et passa alguna cosa? Estàs molt callat.

—No... bé, de fet sí. Us vull demanar una cosa.

—Tu diràs.

—M’agradaria que a la tarda del dia de Reis, em baixéssiu a passar una estona a la botiga.

Es feu un silenci dens que es va allargar força estona. Ell no podia veure les mirades desconcertades que s’intercanviaven a la taula. En veure que no deien res va insistir:

—Em deixeu al despatx i no diré res. Només vull viure l’ambient de la botiga d’un dia de Reis, ni que sigui una última vegada a la vida.

Tot seguit li recitaren un munt d’impediments: Que si “vols dir?” Que si “ja saps que hi ha molt d’enrenou el dia de Reis!”, que si “acabaràs ben atabalat, home!” que si “ara què t’ha agafat?” 

Però ell es va mantenir ferm en la seva decisió. 

Comptava els dies que faltaven, talment un nen il·lusionat esperant la nit de Reis. 

La tarda del gran dia, la dona i el fill el van baixar a la botiga abans d’obrir i el van asseure al despatx, amb la finestra oberta perquè pogués sentir l’ambient. Havien acordat que s’hi estaria mitja hora, que ja sabia que hi havia molta feina i no voldria pas que patissin per ell.

En perdre la vista havia desenvolupat més el sentit de l’olfacte, i per això li va estranyar no sentir aquella olor característica del cuir adobat de les bosses de costat i dels cinturons, ni la flaire dels perfums que tan bé recordava. “Potser havien canviat la disposició dels articles”, pensà.

Finalment va sentir com apujaven la reixa. Tot seguit un enrenou de passes i d’enraonadisses va envair la botiga. Semblava com si la clientela estigués fent cua davant la porta per entrar.

Un somriure se li dibuixà a la cara, i mentre amb el cap anava fent que sí, es deixava amarar d’aquell ambient de festa.

—Quant val aquest mocador de coll?

—Et sembla que em queden bé aquestes arracades?

—Què li puc regalar al meu home? És que no he tingut temps de comprar res, noia!

Les mateixes converses de sempre, com la lletra d’una nadala, invariable i eterna que ve de gust escoltar cada Nadal. 

Al cap de mitja hora el van pujar al pis. Abans que la dona se’n tornés, ell li va donar les gràcies amb la mirada perduda a l’infinit i la veu trencada per l’emoció.

Quan ella va ser al replà de l’últim tram d’escala, va mirar les veïnes i antigues clientes que se la miraven amb expressió seriosa, com si es tractés d’un enterrament. 

—Moltes gràcies a totes per acceptar fer això. Ha sigut un bon regal.

Ningú va dir res, en part se sabien culpables i allò era el mínim que podien fer.

Quan tothom va haver marxat es va quedar mirant la plaça, morta, sense la vida que havia tingut altres temps. La majoria de botigues havien hagut de tancar, com ells.

La campana de l’església va sonar dues vegades; dos quarts de nou, hora d’abaixar la reixa, de l’inútil ritual que repetia des de feia més de dos anys. Però es va esperar una mica, ell ho entendria; el dia de Reis sempre es fa més tard, i així podria calmar el plor silenciós que li ennuvolava la vista abans d’abaixar la reixa, passar per davant de les estanteries buides i anar a estrènyer-li la mà, i dir-li que tot anava bé.