Josep Castellana i Niubó

En el correu del lector d’en Jaume Aligué i Escudé publicat al setmanari del passat dia 22 de setembre, crec que ha quedat ben palès l’empremta que ha deixat, tant a Catalunya com a Tàrrega, el pas per aquest món del jesuïta i escultor Cinto Casanovas i Corderroure. Ara, però, voldria assenyalar el que ha significat per a mi el pas d’ell en la meva vida.

Si dic d’ell que érem amics, serà una inexactitud; si dic que fou el meu mestre i mentor, també. Per ajustar-ho més a la realitat diré que, a més a més de tot això, era també el meu confident, així la imatge s’ajustarà a la realitat.

Vaig conèixer el Cinto pels volts del 1983 quan ell feia de professor en un col·legi de Barcelona i, de tant en tant, baixava a treballar al seu estudi de Verdú. Com que els horaris lectius no li permetien treballar gaires dies seguits, eren els caps de setmana quan tenia més hores per esmerçar-hi més temps i fer els seus encàrrecs.

No recordo les circumstàncies exactes, però li vaig demanar si els dissabtes al matí, em voldria ensenyar el que ell sabia de fosa de bronze a la cera perduda, tècnica molt exacta i mil·lenària que ell, com a bon jesuïta, aprofitant els seus contactes d’arreu, havia après. De tots és sabut com de deficitari és l’ensenyament dels bells oficis en el nostre país i si l’aprenentatge no te’l busques tu per la teva banda, llocs per aprendre’ls no n’hi ha.

Em va dir que sí de seguida, mostrant-se molt receptiu i content ja que en aquells moments treballava sol i els motlles, si les peces que hi ha en el seu interior són grosses, pesen molt i sempre fa falta una mica d’ajut tant per fer-los com per enfornar-los.

D’aquesta manera varen ser tres anys de contacte amb ell cada cap de setmana treballant frec a frec i ensenyant-me, a més d’aquesta tècnica, la manera que tenia d’enfocar la vida tant per a ell com amb la seva relació amb el altres tant des del vessant cristià com des de l'artístic. En el seu estudi s’hi respirava sempre pau i el brogit quotidià semblava quedar molt lluny tot just passaves per la porta. Puc dir, sense por a equivocar-me, que vaig gaudir de tots i cada un d’aquells dies forjant-se així una molt bona amistat.

El temps passà i les meves activitats laborals i d’altra mena no em varen permetre continuar amb les nostres trobades dels dissabtes, però des d’aleshores tant en encàrrecs seus com en alguns de meus hi havia col·laboració mútua tant en l’aspecte professional com en l’artístic. 

A Sant Eloi de peces de bronze fetes per mi en aquesta tècnica n’hi ha moltes, unes de més grans, les altres no tant, però cap d’elles hauria estat possible sense la seva guspira inicial, sense el seu mestratge i sense la seva empenta i amistat incondicional.

Moltíssimes gràcies, Cinto, moltíssimes gràcies, amic. Descansa en la Pau de Crist.