La reivindicació de les antigues identitats nacionals, de gènere i de classe és un virus que afecta dretes i esquerres. El sector més bel·ligerant és l'extrema dreta, quan agita els fantasmes de la discriminació dels castellanoparlants als Països Catalans, de la marginació dels homes per part de polítiques feminazis, o de la victimització de les persones autòctones en pro de les immigrants. 

Les anomenades "esquerres" concentren el seu joc també en aquest camp, pensant que les desigualtats de gènere, raça i classe es poden tractar de manera fàcil i separada de temes més espinosos que no tenen la voluntat d'abordar, i que formen part de la lluita contra el capitalisme. Aquestes "esquerres" han oblidat que no es pot ser feminista o antiracista fora de la perspectiva de classe, igual que no es pot fer la lluita de classes fora de la perspectiva de gènere o de raça. També han oblidat que no es pot defensar la pròpia cultura fora de la perspectiva universal i de classe. I que no es pot defensar la classe fora de la perspectiva de la pròpia cultura. Perquè no hi ha cap postura que no estigui situada dins l'espai-temps de la cultura, el gènere, la classe o la raça. És allò que anunciava Nietzsche, per boca del seu alter-ego, Zaratustra: "Déu ha mort!" I amb ell, Newton: l'espai i el temps absoluts no existeixen, com tampoc el discurs pur i objectiu.

Sigui com sigui, els contendents en el joc de la política de partits branden ben amunt les banderes, de colors ben variats i llampants, totes maldant per tapar les contràries. Aquest és el front més fàcil. Però atiar el debat només amb la cultura, el folklore, la llengua i la identitat és com fer un foc amb encenalls: s'encén molt ràpid, però dura el que dura, i serveix per al que serveix. I mentre els estendards onegen allà dalt, al vent de la política-espectacle, la vida continua aquí baix, reclamant l'atenció sobre qüestions molt més orgàniques i sistèmiques que cap dels contendents no sembla voler atacar directament. 

La guerra cultural que la dreta lliura als mitjans és imparable, però és mentida. És un fake. És soroll. És bullshit finançat. Val la pena respondre i comentar tota aquesta xarlataneria? La batalla simbòlica és una pura distracció, no pas innocent, sinó creada de manera maliciosa per tapar les lluites socials i crear falsos culpables: okupes, feministes, immigrants... I sobretot per tapar les seva autèntica agenda.

No és tan important allò que diu l'extrema dreta, sinó allò que no diu. Al darrere del seu discurs identitari populista amb aires nostàlgics de nacionalsocialisme, s'hi amaga una agenda clarament neoliberal, amb mesures com la supressió dels impostos de les rendes més altes, l'allargament de l'edat de jubilació, la privatització del sistema sanitari i de pensions, l'augment de la despesa militar o el transvasament de l'Ebre.

No és tan important allò que diu l'extrema dreta, sinó per què creix. Creix per causa del malestar social. Així que el lloc per lluitar contra l'extrema dreta no és només en el camp de batalla cultural, el de les banderes, sinó en el camp de la reproducció de la vida. Val més no lluitar contra l'extrema dreta només amb consignes. Val més deixar d'escoltar-la, posar-hi el cos i treballar des del suport mutu i la mobilització per la salut, l'educació, pel dret a l'habitatge i a l'aigua, el treball digne...

Si des de la política-espectacle ningú ho aborda, ho haurem de fer entre totes. "Fora les banderes LGTBIQ+ dels edificis governamentals?" Això no farà desaparèixer l'organització de la lluita feminista. "Fora les revistes en català?" Això no farà desaparèixer el català. El català, si de cas, com la sanitat o l'educació públiques, el matarem entre tots si no hi creiem, si no l'usem, si no el defensem. Com deia Nietzsche, "Déu ha mort, nosaltres l'hem matat."