Hem arribat a un planeta prou llunyà com per poder albirar els afers terrestres amb la suficient perspectiva, i encarem el telescopi SyntexYZ en direcció a l’estructura democràtica de partits. Observem que aquesta estructura pren l’aparença d’un tauler d’escacs. Només hi ha dos colors, blanc o negre, sense grisos ni colors intermedis, cosa que fa impossible un debat real. Les peces més elementals del joc són els peons, aquells que volen ser escollits com a representants dels ciutadans del seu municipi. Com més peons del mateix color triomfin, més diners i més representació obtenen en el nivell superior, la seva comarca. I al mateix temps, més diners i més representació obtenen al següent nivell, la seva província. Aquest mecanisme és el que proveeix el criteri de finançament amb diner públic dels partits, els quals van consolidant les seves posicions amb cavalls, torres i alfils, formant un sistema piramidal d’establiment de càrrecs i gerències que rodegen i apuntalen la figura del rei i la reina, la cúpula del partit. 

Podríem dir que les municipals són el primer bastió d’aquesta partida que es lliura entre partits, els quals no representen directament la voluntat dels ciutadans, sinó que acoten el camp de batalla, ja de per si blanc i negre, i construeixen els termes del debat en els quals s’ha de situar la «deliberació» dels ciutadans sobre el sentit del seu vot. Alguns fins i tot fan sorgir problemes d’on no n’hi ha (per exemple al voltant dels okupes), per atiar un debat que respon a un problema real (el de l’habitatge), i que altres han posat sobre la taula com qui es treu un as de sota la màniga, fabricat ad hoc per a l’ocasió, sense la intenció real de resoldre’l. Quan hagin passat les eleccions, aquests problemes ja no existiran. En tornaran a aparèixer uns altres a la propera precampanya. És cert que en les eleccions d’àmbit nacional és on es pot produir l’escac i mat, i fer mal al contrincant des de la cúpula. Però per poder arribar-hi, els partits intenten afermar la base de la piràmide, i conquerir el màxim de bastions possibles a nivell municipal. 

Havent observat el comportament de les peces sobre el tauler, llencem unes quantes preguntes cap als terrícoles: Què s’escull a les eleccions municipals? Els representants dels votants a les institucions del municipi? O més aviat s’escullen els representants dels partits al municipi? Llavors, és el vot una manera d’expressar l’opinió, una possibilitat de transformar les condicions socials, o una forma de legitimació del sistema de partits i del sistema en general? Pot haver-hi peons que, tot i formar part del joc d’escacs, puguin resultar eficaços per treballar per la ciutadania i no pel sistema? O és això un impossible, com una pastilla vermella en un món de blancs i negres?