Estàs cansada d'explicar que "el feminisme no és com el masclisme però al revés"?, que "el feminisme no només és cosa de dones"?, que "ser dona no et fa automàticament feminista"?

Cansada de les campanyes mediàtiques en què s'ha convertit el 8M, Dia de la Dona Treballadora? Cansada de la confusió creada per la proliferació de dates en què ha quedat diluït el sentit d'aquesta jornada? 

Doncs et direm un parell de coses que potser no volen que sàpigues: 

La llibertat en el vestir, la manera de ballar, de viure, o de tenir fills... és clar que és una reivindicació feminista, però el sol fet de reivindicar-ho no et fa feminista. És per això que potser no saps que ets feminista, perquè potser no ho ets. O almenys, no només ho ets per això. 

Denunciar la cosificació i violència exercida contra els cossos i les ments de les dones pel sol fet de ser-ho i aspirar a erradicar qualsevol tipus d'abús i agressió cap a les dones és una reivindicació feminista. El 25N cridem que no volem que hi hagi més víctimes de la violència masclista. Però el discurs feminista no s'esgota amb això.

Reivindicar una medicina sense biaixos de gènere, que estudiï i cuidi el cos de les dones amb el mateix rigor que ho fa amb el cos dels homes, forma una part molt important de la lluita feminista. Però el feminisme és més que la suma de totes aquestes aspiracions.

Visibilitzar les dones que han fet alguna cosa "important" (llegeixi's alguna cosa pròpia dels homes), i lluitar perquè puguin optar a ocupar un terreny tradicionalment reservat als homes, és un acte feminista, però això sol no et fa feminista. Que les dones trenquin el sostre de vidre i ocupin "els llocs dels homes" està molt bé, sí. Però per si sol no garanteix l'assoliment de la utopia feminista, i no només pel fet que algunes han desenvolupat rols i polítiques masclistes, sinó perquè "els llocs" continuen sent els mateixos.

Allò que potser no volen que sàpigues és que el 8 de març és el Dia de la Dona Treballadora. Que el nucli de la preocupació feminista no és "qui ha d'ocupar algun lloc", sinó els "llocs en si", els que hem ocupat les dones al llarg de la nostra història més recent. Llocs feminitzats, i per això mateix invisibilitzats. 

Saps on érem les dones de la fàbrica Trepat? Ni tals sols érem a la fàbrica, sinó a casa, mantenint la llar i criant futurs obrers, sense rebre cap salari. Algunes érem a les parades dels mercats, venent la verdura de les terres de l'amo i procurant guardar d'amagat algun guany per poder mantenir la família dignament. Érem les que fregàvem escales perquè el sou dels nostres homes no era suficient. Les que cuidàvem els pares, les mares, les tietes solteres, els sogres... perquè els nostres homes poguessin complir el seu "tracte" amb l'empresari: treballar tantes hores que no els quedés ni temps ni forces per a res més. En resum, estàvem treballant en feines i sous invisibles, per fer possibles les feines i els sous visibles (encara que mínims) dels nostres homes. 

És clar que cal visibilitzar les dones, però això només ho poden fer les que es posen en "llocs visibles". Algunes, moltes de fet, i fins i tot alguns, ens hem mantingut i ens mantenim en l'anonimat perquè el lloc que ocupem s'ha mantingut invisible.