Dies enrere vaig passar sis hores tancada dins un tren. El trajecte havia de durar dues hores i mitja, però una avaria indeterminada en un punt qualsevol de la xarxa d’alta velocitat va provocar l’aturada de tot el servei entre Barcelona i Madrid. Hi estem tan resignadament acostumats que aquests episodis ja no són ni gairebé notícia. Les setmanes anteriors els trens havien quedat aturats en unes quantes ocasions i després de l’episodi que em va tocar de ple encara altres se n’han vist afectats també. Que les infraestructures no funcionin, que els trens no serveixin perquè deixem el cotxe a casa, que tinguem tres freqüències al dia mal comtades no és notícia perquè forma part d’una trista normalitat.

Ara bé, constatar els efectes de la deixadesa en les infraestructures no vol dir resignar-se a deixar les coses com estan. Hi ha una dada que he sentit dir a un expert i que crec que és molt il•lustrativa: dels 1.000 trens de Rodalies que cada dia circulen a Catalunya, només 22 tenen origen o destinació a les comarques de Ponent. Una dada ben escarransida i ben representativa de la realitat que vivim a un territori on costa molt de viure-hi sense carnet de conduir. A vegades es requereixen grans esforços per resoldre els problemes. I les perspectives de futur de la línia ferroviària targarina són millors que la realitat que vivim en el present. D’aquí a dos anys ja no seran els trens de Renfe els que veurem passar des del pas a nivell del carrer Sant Pelegrí, sinó que seran els nous combois de Ferrocarrils de la Generalitat. Això per si sol ja ens fa pensar que hi ha esperança, però encara més perquè sabem també que quan arribarà aquest moment de canvi es duplicaran les freqüències. I amb el doble de trens, les perspectives que es dibuixen són clarament millors que les actuals. Ara bé, em sembla que gairebé endevino el que molts lectors s’estaran preguntant: si existeix la possibilitat de multiplicar les freqüències per dos, per què no ho fan demà mateix? Primer, perquè els trens catalans estan en fabricació. I segon, perquè la tossuderia de Renfe i del govern espanyol els impedeix acceptar els dos milions d’euros que el govern català els ha posat sobre la taula per incrementar les freqüències entre Lleida i Manresa demà mateix i fins que els trens catalans estiguin a punt. Renfe té els trens, té els maquinistes i la Generalitat posa els diners per millorar la situació des de ja. Hauran de ser la ministra de Transports i el president de Renfe els que expliquin per què no ho volen fer.

Bona Festa Major de Maig!