Jordi Salla Ramon

Permeteu-me una introducció que ajudarà a enfocar el tema a tractar. Els boiximans són una ètnia africana que viuen allunyats de la civilització i que s'alimenten de la caça i de la recol·lecció. Tenen una gran riquesa afectiva que els ha permès una existència mil·lenària. Els boiximans surten a caçar en grup, però cadascú s'espavila per ell mateix. Després reparteixen a parts iguals el botí. Un botí del qual en depèn la tribu sencera, que actua de seguretat social perquè no deixa ningú sol. Tenen clar que un és perquè tots són. Importa més el grup que l'individu. 

Quan aquestes ratlles vegin la llum hauran passat dues setmanes des de la publicació de la carta de la Sra. Gúmer Udi Marsol a NOVA TÀRREGA, l'últim divendres de gener. Diu que és una nota discordant i no li falta raó. Discordant en tota regla és deixar a la lluna de València qui va de pas per la nostra ciutat i es troba amb el no-res per manca de recursos. No és la primera vegada que crida l'atenció sobre el particular. Fins ara una única resposta, la de la Parròquia. La seva és una col·laboració digna d'elogi, amb participació de membres de Càritas, però que no cobreix les necessitats que un servei com aquest requereix. Ha de ser un turment viure-ho en soledat i veure que no hi ha manera de canviar el panorama. Res a veure amb el primitivisme dels boiximans. 

És de domini públic que en conurbacions de països rics els sensesostre formen part del paisatge urbà. A Barcelona se n'han comptat uns tres mil. Arrodonim la xifra per la complicació de donar-la amb exactitud, tot i que més que comptar-los caldria acompanyar-los. La freda realitat d'una gran ciutat contempla aquest fenomen amb tanta tebiesa que acaba convertint-se en escenes de la seva vida quotidiana. Grans urbs inhòspites amb masses de gent que no es coneixen. Aquest és l'origen de la fredor amb els altres i d'admetre-ho com un fet que no té remei. Un boiximà, amb el seu primitivisme, no ho entendria. Sembla com si el volum de les grans capitals augmentés al mateix ritme que la insolidaritat dels seus habitants.

Nosaltres som una capital comarcal, no mundial, per sort. A Tàrrega la normalitat fins no fa gaire era que els transeünts tenien on anar a dormir. Em nego a acceptar el cinisme de mirar cap a un altre costat com si la cosa no anés amb nosaltres. Són tants els temes que ens assalten, que alguns poden fer mandra, o causar desinterès per conèixer la veritat del cas, o simplement cansar. Aquesta indiferència és la que impedeix que el crit d'alerta d'una nostra conciutadana no sigui atès i valorat com mereix. Acceptar passivament que una situació com la que relata en el seu escrit es pugui anar repetint al nostre poble és una manca gran de sentit humanitari i de responsabilitat social. I pensar que el primitivisme boiximà els permet compartir-ho tot!

Una de les entrevistes més colpidores que vaig fer en la sèrie "Parlant d'esport" va ser la del Sr. Salvador Casado, al cel sia. Un pou de saviesa popular, de sentit comú. Referint-se a la desigualtat social, em digué: "Mira Jordi, hauríem de procurar viure de manera que si vostè canvia de cotxe, jo em pugui comprar unes sabatilles." És la plasmació de manera planera d'allò que els sociòlegs en diuen una desigualtat justa, aquella que, tot i ser-hi, permet uns mínims per no despullar la dignitat que tots tenim. En el cas que ens ocupa, la desigualtat és injusta i la visualitzem als nostres carrers. No és un problema de dretes o d'esquerres, de Madrid o de Brussel·les. Tampoc del primitivisme boiximà. La solució és a les nostres mans si ens hi posem. 
La Sra. Gúmer sap per experiència que poc se l'escoltaran els qui més s'haurien de sentir al·ludits. En la seva situació l'important no és tenir raó, sinó que la hi donin. Denuncia un fet que ens interpel·la, en tant que aquí no estem acostumats a veure indigents deixats de la mà de Déu. Aprofitant que s'atansen eleccions municipals, vet aquí un bon tema de debat durant la campanya electoral. Qui es compromet a solucionar-ho abans no acabi l'any? Podríem començar per acceptar unes ordenances municipals que incloguin nous instruments legals per a la creació i manteniment d'un alberg municipal com cal. Als més necessitats cal atendre'ls, no ignorar-los. 

No m'imagino seguir instal·lats en la indiferència. Si així fos, quantes coses hauríem d'aprendre del primitivisme boiximà, tan humà i tan allunyat de l'individualisme que ens corca. Arribats en aquest punt, em pregunto qui són els primitius: ells o nosaltres? Jutgi vostè mateix, que fins aquí m'ha llegit. Ja ho deia Martin Luther King: "Hem après a volar com ocells, a nedar com els peixos, però no hem après l'art de viure junts, com germans."