RICARD BERTRAN PUIGPINÓS

Estimat diari: 

Avui ha estat un dia estrany en què tothom semblava estar molt alegre, però jo... no ho sé, a veure, també m’ho he passat bé, però ara em sento una mica trista. La mare m’ha dit que està molt orgullosa de mi, i m’ha abraçat i petonejat com mai no ho havia fet i m’ha dit “Gràcies, bonica”. El pare m’ha esbullat els cabells, ja saps que ell no és de fer gaires abraçades però m’ha semblat que em volia dir el mateix que la mare sense trobar les paraules, fins i tot li he vist els ulls humits.

No sé com explicar-te el que ha passat... Potser millor que comenci per on ho vaig deixar ahir.

Com ja et vaig explicar, ahir van dur l’avi a casa després de tooot aquest temps a l’hospital. Ahir sí que estava contenta del tot. Ara repassant el que t’estava dient, me n’adono. Però veuràs que ho vaig deixar a mitges, i aquesta taca és d’una llàgrima que se’m va escapar, ho sento. Et deus preguntar per què... Doncs t’ho explico, tot i que no en tinc gens de ganes, però vaig jurar que a tu t’ho explicaria tot sense amagar res, perquè si no, no serveix de res escriure un diari, oi?
Doncs just quan t’estava explicant que l’alegria havia arribat altra vegada a aquesta casa juntament amb l’avi, vaig sentir les veus del pare i de la mare que parlaven a la cuina. Sempre fan la xerradeta abans d’anar a dormir, però jo mai no paro atenció al que diuen, són coses de grans que no m’interessen gens ni mica. Aquesta vegada però, la manera com parlaven, gairebé xiuxiuejant i amb el to més greu del normal, em van intrigar. Vaig deixar d’escriure i vaig obrir una mica la porta per escoltar què era el que deien. Sí, ja sé que no està bé, i no saps com me’n penedeixo! Va, t’ho escric sense embuts i ràpid; van dir que havien dut l’avi a casa per passar-hi els seu últims dies. Ja està, ja ho he dit. Veus? Ja se’m torna a fer un nus a la gola!

Ja està, ja torno a ser aquí. He anat a rentar-me la cara. Doncs com et deia; després de sentir el que van dir el pare i la mare, l’ànima em va caure als peus, em vaig tapar amb els llençols i vaig plorar tota la nit. Jo m’havia imaginat un Nadal ben diferent, perquè resulta que ara ja sé qui són els Reis i com va això de la soca. Sí, al col·le gairebé tots els de classe ja ho sabem. Jo me’n sentia molt orgullosa i havia planificat explicar el meu descobriment a la família com una gran notícia, i m’imaginava que em mirarien amb respecte, com a una nena gran, ja. Però avui, quan ha sigut l’hora de fer cagar la soca, no he tingut valor de dir res en veure tothom tan il·lusionat i, sobretot, l’avi rient i picant de mans. M’ha semblat que era millor fer-me la tonta. 

He anat a resar davant del pessebre unes quantes vegades, he donat cops de bastó més fort que mai a la pobra soca... però una de les vegades he enxampat l’avi posant els regals a sota de la soca, perquè no es pot moure gaire, el pobre. Ell no se n’ha adonat que el veia, els altres, però, s’han quedat ben parats, amb uns ulls oberts com a taronges. Fins i tot la mare s’ha tapat la boca per ofegar el crit que li estava a punt de sortir. Jo he reaccionat ràpid, he tancat altra vegada la porta i m’he posat a resar ben fort perquè em sentissin des del menjador, fins que m’han dit que ja hi podia anar.

Hem acabat de cagar la soca i hem dinat, hem rigut i hem escoltat les històries de sempre de l’avi, però aquest any amb molta més atenció.

Quan tots se n’han anat, ha sigut quan la mare m’ha abraçat i m’ha dit “Gràcies, bonica” i el pare m’ha esbullat els cabells, perquè ell no és massa d’abraçades.

Ja ho veus estimat diari... tan contenta que estava de fer-me gran i ara me n’adono que créixer és una bona merda! decepció.

Gràcies per escoltar-me i Bon Nadal.