El 1977 va ser un any carregat de dates històriques per a Espanya. La més assenyalada va ser la del 15 de juny, quan els ciutadans van anar a votar lliurement per primera vegada en més de quaranta anys, però en aquells dotze mesos van succeir altres esdeveniments que van passar als annals, com la matança dels advocats laboralistes d'Atocha, la legalització del partit comunista o l'accident de l'aeroport de Los Rodeos a Tenerife que va causar la mort a 583 persones.

Entre tanta fita al record, aquell estiu es va colar una notícia que no va obtenir la rellevància dels altres esdeveniments de l'any, però que, vist amb perspectiva històrica, va acabar resultant transcendental per l’evolució econòmica i social del país, en un moment especialment delicat en el terreny polític. A l'agost, l’Índex de Preus del Consum (IPC), que venia pujant des de 1960 i que s'havia disparat els últims mesos, assolia un històric 28,5%, la xifra més alta de tot el segle. Els espanyols, que acabaven de treure's de sobre 40 anys de dictadura i s'endinsaven en un territori inhòspit ple d'expectatives però també de dubtes, es veien exposats a una febre inflacionista amb les butxaques malmeses. 

En l'origen d'aquella crisi de preus, com en la d'ara, hi havia un conflicte bèl·lic relacionat amb el cost de l'energia. Concretament, la invasió d'Israel sobre territoris àrabs de 1973, va ser resposta pels països àrabs del golf Pèrsic amb una reducció de la producció del cru i un fort augment del preu. El mateix barril de petroli que el 1972 costava 2,5 dòlars, el 1974 en valia 11,5.

Aquesta urpada es va veure ràpidament reflectida en la majoria de les economies mundials, que no van trigar a entrar en recessió, però el règim franquista va optar per atenuar el cop entre la població, subvencionant la pujada del petroli amb grans quantitats de diners.

Sota la dictadura, l'economia espanyola estava intervinguda i el valor dels productes el fixava la Junta Superior de Preus. Aquesta eina va permetre al règim camuflar la inflació durant un temps, però utilitzar-la equivalia a fer-se trampes al solitari. No en va, una de les primeres decisions que va prendre el president Suárez al cap de pocs dies de guanyar les eleccions del 1977, va ser devaluar la pesseta gairebé un 20%.

El primer impacte d'aquesta mesura, va ser inflacionari perquè va encarir les importacions, però es tractava de fer aterrar en la realitat la situació de la nostra economia amb una moneda sobrevalorada, que creava la ficció de que tots els productes importats eren barats. Va ser una operació dolorosa, que es va portar a terme amb cura per no fer descarrilar el procés democràtic que s’acabava de posar en marxa.

La quadratura d'aquell cercle es va anomenar Pactes de la Moncloa. Acord signat pel Govern i totes les forces polítiques amb representació parlamentària. Si bé abans d’aconseguir signar aquest pacte es va convocar els partits a la Moncloa per intentar un mer pacte de rendes amb els sindicats, aquests últims s'hi van negar, perquè aspiraven a un acord més ampli de caràcter econòmic, polític i social.

La bolla política dels pactes tenia la virtut d'implicar tot el país en una sèrie de reformes que incloïen sacrificis. El més apressant afectava directament la butxaca dels espanyols. Aquells anys, SEAT va acceptar apujar els sous un 28% i era urgent tallar aquella espiral inflacionista. En cas contrari s'anava de cap al desastre. En els Pactes es va acordar calcular els ajustos salarials en funció de la inflació prevista per a l'any següent, no de la registrada en l'exercici anterior.

De cara al 1978 es va acordar que la massa salarial no creixés per sobre del 22%. A primera vista, això suposava una reducció del poder adquisitiu dels espanyols, però quedava compensada amb altres mesures també incloses en els Pactes, com l'augment de les pensions, la creació de 700.000 llocs escolars i el disseny d'un incipient impost progressiu sobre la renda. Aquella medicina va ser tan efectiva que en acabar l'any 1978, la pujada de l'IPC s'havia reduït al 16,5 %, la meitat de 15 mesos enrere.

La solvència intel·lectual dels polítics d'aquells anys juntament amb la voluntat de posar al davant l’interès del país al dels partits o al del mateix personal, van fer possible uns Pactes de la Moncloa que ens van treure d'una situació extremament perillosa.