ANTONI PALOU CATALÀ - CENTRE CULTURAL DE TÀRREGA

Sol radiant i aire fred; la descoberta del passat 20 de febrer va ser segarrenca. Vam arribar a Vicfred, nucli de Sant Guim de la Plana de només 40 habitants però molt ben conservat, ubicat en un altiplà situat entre la conca dels rius Sió i Llobregós. Vam tenir de guia en Pau Mas Creus. Vam entrar al local social, un espai polivalent amb escenari per a espectacles i perfectament disposat, amb tots els serveis. Vam sortir de Vicfred per l’extrem sud, vam prendre un sender que enmig de camps que ja verdejaven –malgrat la dura sequera– ens va dur fins al pou de Madern. És un pou artesià d’origen medieval de mitjans del s. XI. En aquest cas, l’aqüífer es troba tancat sota una capa de materials impermeables i quan es perfora aquesta capa, l’aigua emergeix naturalment sense cap auxili hidràulic, brollant en superfície. El seu exterior va ser condicionat fa uns deu anys. Presenta un espai de lleure, escalonat i amb banquetes, per poder gaudir d’un bon àpat campestre o una bona tertúlia en plena natura. Vam seguir avall, el camí de terra estava flanquejat d’ametllers florits i alguna olivera. Els camps, perfectament alineats amb murs de pedra seca que separaven els diferents conreus, amb cabanes de volta que configuraven el típic paisatge segarrenc, altiplans verdosos i algun que altre erm i marronós que contrastava amb els altres inicialment conreats. En un fons, a mig camí de Comabella, vam trobar el pou del Xurubius, un altre pou artesià on també brolla l’aigua en les avingudes del pou de Madern, però que es troba amagat dins la mateixa finca. Ben aviat vam arribar a Comabella, vila closa medieval aturonada d’uns 20 habitants, és un nucli circular amb uns carrerons estrets i empedrats, costeruts amb arcs corbats que atresoren espais versemblants, com un pessebre natural i molt acollidor. Vam visitar l’església de Sant Esteve, de principis del s. XIX, bastida de carreus de grans dimensions amb un campanar de planta quadrangular, amb quatre finestres amb arc de mig punt i un rellotge molt bonic que cada quart d’hora ens recordava que era allí, el temps passa... Al costat, un mirador amb coberta de pedra ens va permetre contemplar tots els sembrats segarrencs des d’aquest estratègic altiplà, el sol ens va permetre gaudir d’una panoràmica multicolor. Vam sortir per l’extrem nord, i per altres camins i senders, amb pujades i baixades tornem a Vicfred, on visitem l’església de Sant Esteve (s. XVI), que curiosament comparteix devoció amb la de Comabella, de la qual destaca la torre quadrangular del campanar, coronada per una sèrie de merlets triangulars que recorren tot el seu perímetre. Vam anar a dinar a Guissona, a Cal Baptiste.

Aquesta descoberta ens va tornar a la Segarra, la comarca veïna que tant ens agrada. Els murs de pedra seca i els conreus de secà, blat, ordi, colza i els ametllers i oliveres ens anticipaven la primavera que es presenta en tota varietat de colors: verds i grocs que, combinats amb el ric patrimoni històric de castells, cases fortes, viles closes i una arrelada arquitectura popular, fan d’aquesta comarca un dels nostres habituals destins.