Hola, tu! Em trobaves a faltar, eh? Ja ho sé, primer em presento. Soc aquell aparell del dimoni anomenat “allò que posa música mentre tu fas una altra cosa”. Saste, allò que et llegeix l’estat d’ànim encara que estiguis al lavabo, o buscant la punyetera mascareta, que vol tenir una aventura amb les claus del cotxe. O estens la roba mentre penses a posar la pinça allà on fa tant de mal. Aquelles coses humanes, vaja.

Mentre et poses la roba interior, faré que soni End of the road dels Boys II Men. Que no em creus? Ja veuràs com se t’aturen totes les ganes de continuar vestint-te, així que sentis la veu del baix, aquella veu que diu "You don’t understand how much I love you" però tu insisteixes a estirar les calcetes engonals amunt i mira… No, no, que m’esperen. Apa, siau, fins "the end of the road", o allà on sigui. 

Un cop vestida, i amb la tassa a les mans en l’esmorzar ficada, la llista és interminable: frustració, determinació, ràbia, angoixa, esperança. Aquell giny sap com amenitzar el dia, si és que amenitzar és la paraula adequada. Al cap et ressona un vers que has sentit de passada als grans magatzems: “La tormenta ya llegó”. Per sort et salva una bellíssima versió de la cançó d’en George i l’Ira Gershwin, “How long has this been going on”. Preguntes a l’aparell quant de temps fa que dura allò, i ell, que ja s’ho esperava, calla. 

Has baixat fins al pàrquing com qui diu a punt d’entrar en batalla. Amb les claus a la boca i la mascareta penjant-hi, se t’acut que les notes de la sèrie… aquella que et feia venir esgarrifances...sí, coi, la dels misteris i persones que parlaven soles, i el ventriloc aquell...

Però, esclar, cantada pels Manhattan Transfer, eh? 

Engegues el cotxe. Hoy puede ser un gran día, i l’enganxes a Let the river run i després a Un metro cuadrado, de les Vainica Doble. Justament ara recordes el dia que vas signar la hipoteca de la casa, que has de trucar al jardiner i quantes mesades has de gastar-te en pintura per a les valles. 

Amb les hores oblides la tortura de la música programada. Diuen que són els algoritmes, diuen que com més escoltes allò es grava i és com un petit tu que et suggereix què vols. Tanques el cotxe. Al teu cap –xxt… no ho diguis fort– la Tori Amos toca el piano. Precious things. Quines coses precioses deuen ser les que ella diu, contestes en veu alta. Un altre dia s’escorre pels embornals al carrer.

(dins del llit demanes dormir un son en prosa dolenta, sense rima, sense música)