XAVIER ROSSELL-APARICIO, secretari d'Organització d'ERC-Tàrrega

Aquest 14 d'abril commemorem que fa 90 anys que Francesc Macià, president de la Generalitat i d'Esquerra Republicana de Catalunya, proclamà la República Catalana. La història d'ERC va intrínsecament lligada a la història de Catalunya del darrer segle.

El 12 d'abril de 1931, els resultats a les eleccions municipals donaren el triomf a les coalicions republicanes a les principals ciutats del país. ERC guanyà a la majoria de municipis un mes després d'haver-se fundat, en unes eleccions que es van convertir en un plebiscit entre la monarquia corrupta o l'esperança republicana. Aquesta victòria en les eleccions municipals propicià la recuperació de la Generalitat de Catalunya, la institució de govern medieval dissolta pels Borbons després de la desfeta de 1714 i la conseqüent pèrdua de la sobirania. Francesc Macià en fou escollit president. I s'inicià un dels períodes més esplendorosos de progrés econòmic, social i nacional de la història de Catalunya.

A Tàrrega el resultat de les eleccions donà la victòria a la Candidatura Popular, que obtingué la majoria absoluta amb nou regidors, per sobre dels tres representants d'Acció Catalana i un únic edil per la Unió Republicana. El nou consistori es constituí el 21 d'abril després de dies de negociació entre les diferents organitzacions republicanes. Finalment fou elegit alcalde Francesc Fité, de la Candidatura Popular. Un exemple de l'empenta i l'impuls republicà per universalitzar la cultura i l'educació el trobem a Tàrrega amb la construcció de les noves escoles públiques... Un any després de les eleccions, en la sessió de l'Ajuntament del 14 de març de 1932, s'aprovà el projecte de finançament del grup escolar impulsat pel grup municipal d'Acció Catalana Republicana.

Un altre fet il·lustratiu d'aquella nova governança republicana fou la campanya per l'Estatut. L'avi Macià, com era conegut popularment, vingué de visita a Tàrrega per defensar-lo, acompanyat d'altres personalitats, i fou aclamat per la multitud quan cità la fi del servei militar obligatori: "El que sí que serà obligatori serà anar a l'escola tots els nois i noies, fins als 14 anys", com narra aquest fragment del seu discurs publicat a la Crònica Targarina.

El 1933 morí l'avi Macià, nascut a les Borges Blanques, i Lluís Companys, que era nascut al Tarròs, aquí a l'Urgell, el succeí com a president de la Generalitat. Malauradament la il·lusionadora obra de govern en educació, cultura, salut, assistència social, obres públiques... s'estroncaren al cap de poc temps. El 6 d'octubre de 1934, Companys, davant un imminent cop d'estat militar, proclamà l'Estat Català, fet pel qual ell i el seu govern foren empresonats. La Generalitat fou abolida i no es restablí fins al nou triomf d'ERC als comicis de febrer de 1936, en coalició amb el Front d'Esquerres. Però el juliol de 1936 els feixistes espanyols encapçalats per Franco s'alçaren contra la democràcia. L'aixecament militar fou vençut a Catalunya en dos dies; no obstant, esclatà l'anomenada Guerra Civil d'Espanya, conflicte previ a la 2a Guerra Mundial, i aquest serví al feixisme italià i alemany per provar armament i acarnissar-se contra la població civil i, al feixisme espanyol, per vèncer militarment, ocupar i oprimir nacionalment, culturalment i lingüísticament Galícia, Euskadi i Catalunya, i socialment, econòmicament i ideològicament tota la ciutadania de l'estat. Després, seguiren quaranta anys de repressió, d'ostracisme, de retard...

Aquesta és la història més sabuda, però aquesta història també l'han escrita dones i homes d'Esquerra, resistint i lluitant contra el feixisme i contra el nazisme, que varen donar la vida per la República Catalana (per desgràcia alguns d'ells no només en sentit metafòric).
Homes i dones com els Puig Ferragut, Perenya, Devant, Amigó, Saltó, Plassa, Sanahuja (...) que durant la República protagonitzaren aquell impuls republicà. Però també moltes persones anònimes que han dedicat temps i treball a canviar aquesta ciutat i aquest país en la mesura de les seves possibilitats, al llarg d'aquestes nou dècades.

Tants anys d'història donen per molt, i el nostre partit ha viscut situacions molt complexes, però que gràcies al compromís de la seva gent, ha sabut superar. Des de l'hegemonia republicana a la guerra, passant per l'exili i la clandestinitat, la reestructuració del partit i l'actual consolidació com a partit central de l'independentisme, moltes persones han lluitat per poder mantenir viva la flama d'ERC.

Ara s'obre una nova etapa diferent a les anteriors. Complicada per la repressió de l'estat i la pandèmia global però alhora plena d'esperances... Tenim l'oportunitat, noranta anys després, d'encapçalar un govern republicà, independentista i progressista a la Generalitat.

Amb el desig que s'acabi concretant, seguim sent part de la història i hem de saber ser hereus del passat, per transformar el present i ser protagonistes del futur i dels anhels col·lectius del nostre poble. ERC és un projecte nacional per la justícia social, amb una clara determinació de ser artífexs de la independència de Catalunya. I a Tàrrega, el nostre grup municipal i el nostre partit seguim treballant per fer possible aquells ideals de llibertat, igualtat i fraternitat, amb la mateixa empenta i esperança que varen tenir els nostres padrins i padrines el 14 d'abril de 1931, tot just ara fa noranta anys.