Durant més de mig segle, en economia, ha imperat el principi segons el qual la principal funció de les empreses és "maximitzar el benefici dels accionistes" (Milton Friedman). I que com guiades per una mena d'ordre universal, aquestes propagarien arreu aquest valor afegit sense haver-se de preocupar per altres factors externs com l'impacte mediambiental, la responsabilitat social o la distribució de la prosperitat. L'optimització immediata dels beneficis, sense la intervenció dels governants i amb les virtuts del lliure mercat, arrossegaria les economies i la societat a un creixement positiu i just.

Si l'eficiència financera decretava que les fàbriques s'havien de deslocalitzar a Àsia i que Europa s'havia de convertir en un espai erm desproveït d'activitat industrial, això era el millor que podia passar, ja que altres activitats vindrien a suplir les que se n'anaven. Si el canvi tecnològic expulsava milions de persones dels llocs de treball, aquestes es convertirien en emprenedores i inevitablement crearien nous i millors llocs de treball.

Però la crisi financera de l'any 2008 ja va ser un primer avís que no tot valia. El pes del capitalisme financer desmesurat i curtterminista va ser excessiu i va generar bombolles que, a l'esclatar, varen portar a la pitjor crisi econòmica des de la postguerra.

En l'última dècada, l'emergència de plataformes digitals gairebé monopolístiques i la tendència al cost marginal zero han creat societats desiguals i polaritzades. L'enginyeria fiscal global i la desindustrialització han precaritzat les antigues classes mitjanes, han deixat amb la pell i els ossos els antics estats del benestar i han estès el populisme. El canvi climàtic s'ha exacerbat i la natura ens ha ensenyat la nostra fragilitat amb la irrupció de la Covid-19.

El capitalisme necessita una revisió urgent. I del que es tracta és de dotar-lo d'un propòsit més enllà dels postulats de Friedman. N'hi ha prou amb alinear el canvi tecnològic, el nostre coneixement en gestió i les forces del lliure mercat cap a objectius prioritaris com generar prosperitat distribuïda i resoldre els reptes que ens torturen com a civilització.

Avui es torna a parlar decididament d'estratègia industrial a Europa, que no només es basa a triar potencials sectors de futur, sinó que es basa a impulsar la transformació transversal de la indústria per fer-la més sostenible, inclusiva, intel·ligent (basada en la digitalització i la innovació) i connectada amb les fonts de coneixement.

I això s'ha d'aconseguir amb la combinació de tres condicions: l'existència de grans visions polítiques, foment de les inversions estratègiques en investigació i desenvolupament i accions combinades publicoprivades, cosa que és preocupant en el cas espanyol perquè tenim grans mancances en totes tres.