JOAN CAMPS

Encara, amb més bona mesura.

Ja són setmanes que la pandèmia senyoreja en la societat i ho fa sense miraments! El tema de fons de les comunicacions no el pot negar ningú, tot i que, enmig del sofriment i de la mort, hi ha espurnes de llum i de bondat originades en un grup, minoritari però enormement eficaç, el del personal sanitari (metges, infermeres, auxiliars, dones de la neteja...). Els aplaudiments que es fan, públicament al capvespre, són una prova d'una magnífica qualificació social.

Voldria, tanmateix, reblar la seva tasca perquè la veig de dins estant i en sóc beneficiat directament, acollit en una de les residències per a la gent gran. És de dins estant que t'adones que el reconeixement que se'ls fa, no dóna la nota d'excel·lència merescuda de tot aquest personal. Perquè, de fa ja setmanes, la seva tasca és una altra molt més complexa i esgotadora que la que, en la situació normal, ja ens hi acompanyava.

Aquest virus, de nom tan magnífic, ha causat un trauma, un sotrac, en la vida normal d'aquestes institucions d'acolliment per als qui tenim una certa edat. I, això, la gent de carrer, la més jove, portes enfora, no ho pot qualificar com cal. Dins les quatre parets tot és diferent, molt més diferent! Ells i elles es troben amb una nova situació que, segurament, no aprengueren en llibres perquè era ben desconeguda.

Són moltes hores, cada dia, de treballs, d'atencions, sense poder respirar com ho fan les persones que viuen fora de les nostres parets. N'hi ha que treballen fins a dotze i catorze hores cada dia i havent de tocar tecles que els ha complicat amb escreix les seves responsabilitats. Ara, una sola persona, tot plegat, ha de vetllar per la higiene dels estadants, per compondre la netedat dels seus habitacles, per servir-los a l'habitació els àpats de cada dia, per la neteja que, normalment, és exclusiva per als/les obrers/res de la neteja, per dur-los un a un al jardí i respirar-hi aire pur, vetllar pel nerviosisme dels que hem estat "reclosos" tants dies i tantes hores en uns pocs metres quadrats, i distreure'ns en les poques estones perdudes de cada dia, per protegir-nos dels contactes que podrien venir de fora... I cal afegir-hi les "rutines" diàries, de sempre: avis que arrosseguen egoismes i protagonismes fora mesura, demències, minusvàlua mental i física, i els estadants –que per això "paguen"– tenen dret a "esclavitzar-los", a anorrear-los..., en fi, tot el que habitualment es feia i se suportava fins ara. No exagero que, actualment, cadascun d'ells fins hagin de fer la tasca d'altres quatre. Gairebé no tenen temps per somriure, la qual cosa no desdiu pas del seu comportament servicial i amable; és un nou i enorme tarannà que s'han de fer seu, el d'ara. Hi deixen la pell i la vida!

En un mot: fan molt més d'allò que la societat només sospita o ignora d'ells, perquè no "veu" tot allò, no gaire positiu, que succeeix dins les parets d'una residència qualsevol.

Són visibles i audibles les vostres cassolades de cada vespre. Però, amb això, no n'hi ha prou! Mereixen molt més!