Reivindicant la qualitat: Ibáñez Serrador

Qualsevol publicació que vulgui ser plural ha de donar veu a tothom. Com que aquesta és la nostra voluntat, reservem un espai perquè els nostres lectors puguin enviar-nos els seus articles. Per tant, si teniu res a comentar, criticar, agrair o valorar, no dubteu en escriure'ns una carta a la directora i la publicarem a El Lector Opina. Ens els podeu fer arribar a l'adreça tarrega@segre.com juntament amb les vostres dades personals.

JOAN CAMPS

El 7 de juny passat un altre prohom de la cultura ens deixava. Chicho Ibáñez Serrador va marcar una època en la TV d'aleshores –en beceroles tècniques i sense coloraines–, amb una qualitat evident, poc superada encara avui, i va aconseguir èxits rotunds i seguiment multitudinaris.

I no era pas únicament per l'1, 2, 3...', perquè ja abans va feinejar els pobres mitjans tècnics i polítics que hi havia aleshores d'una manera prou digna amb treballs escènics que, fins i tot ens mouen a creure i gosar dir que pocs, ara amb totes les eines inimaginables de l'era digital, no l'han pogut superar. El segell del seu art va ser en la posada en escena d'uns guions perfectament elaborats fins al punt que, la paraula –contingut– i la contrastada imatge –en blanc i negre!– concentraven, com poques vegades, l'atenció i la tensió dels espectadors.

Encara més, Ibáñez Serrador no va ser l'únic bon realitzador d'illo tempore que despuntà amb una maduresa que, avui, encara seria pionera i gens superada. I al·ludeixo a un contingut i a un missatge teatral que van ser magníficament escenificats i popularment seguits en moments difícils, políticament parlant. Veritablement marcaren l'època d'or d'un excel·lent teatre televisiu encara no superat, de lluny. 

Ara no hi trobo pas un raonament convincent que expliqui el motiu pretès d'aquella programació tan selecta dels autors més punters del teatre vigent i actual –però també el més clàssic–, es posessin a l'abast de milions de persones a qui, per altra banda, no els era permesa cap altra mena de dissentiment alternatiu. Autors gens dubtosos d'hermetismes caducs, com podien ser Arthur Miller, Fabri, Buero Vallejo, Camus, Sartre, etc., posaven en solfa, i vèiem –sentíem!– tot un seguit de denúncies socials i ideològiques incòmodes per a l'estament del poder polític del moment abocat a capficar-se en els primordials paràmetres antimarxistes i antimasons. 

Tal vegada l'existencialisme i altres ismes, que esclataven un rere l'altre, ben visibles en el maig del 1968 francès, no els causaven cap mena de cabòries! I fins n'eren inconscients i ignorants! Tal vegada, per aquí, vindria l'explicació d'aquesta tolerància cultural. 

Tanmateix em va doldre que, en un programa magazín de la nostra televisió, el darrer divendres mateix, s'hi anava insistint i remarcant en allò que era "l'única televisió" que hi havia, que, altres alternatives no eren possibles, ni existien! Tal vegada s'insinuava reiteradament que, en aquells moments, tota la televisió, única, era infumable? Evidentment, que no; en són mostra qui avui haurem d'enyorar en el record i altres que, com ell, donaren qualitat a una televisió que podia fer-nos arribar espurnes de bon caliu.

Oi més, en aquest element cultural, com és el del teatre, encara ens hauríem de fer nostra la culpa d'haver reculat enormement, fins gairebé al punt zero total. 

Tal vegada direu que, avui, emetre teatre ja no és una programació comercialment rendible... Tanmateix, hem de preguntar-nos, quina és la funció complementària de la TV pública. No és la que hauria de suplir aquesta carència, i fer-la ben digna i instructiva? Si es fa de qualitat, com aleshores, no tingueu por; en el fons tothom es queda embadalit i enriquit culturalment davant d'una feina ben feta.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article