L'any passat es van complir 100 anys d'una fita històrica per als treballadors del nostre país, que tingué com a protagonistes els treballadors i treballadores d'una companyia ben coneguda a les nostres terres. La Barcelona Traction Light and Power Co Ltd. de la Canadian Bank of Comerç of Toronto ("la Canadenca"). Era una empresa anglocanadenca que subministrava electricitat a la major part de Catalunya a principis del segle XX i generava energia dels salts d'aigua de Seròs i Talarn (Camarasa encara estava en construcció), a la província de Lleida.

Per a la construcció del pantà de Camarasa, els materials de construcció arribaven en tren fins a Tàrrega i d'allí es transportaven en carros tirats de mules fins a Agramunt, on s'instal·là el campament. Les condicions de treball d'aquells treballadors eren deplorables, amb nombrosos accidents mortals, dormint al terra dels barracons amb les seves pròpies mantes, les seves pròpies eines, sense cap roba d'abric, i a més l'empresa els cobrava 0,10 pessetes per nit.

Mentre la burgesia i els legisladors dominaven la vida social i decidien per la resta de la població, els treballadors descobrien una nova forma d'esclavitud, treballant entre dotze i catorze hores diàries,  on només havien d'obeir, callar i treballar com a bèsties de càrrega. Les fàbriques esdevenien espais tancats, sense gaire llum, sense ventilació, sirenes, fum, negror i hores i hores sense parar, mentre la veu del capatàs donava ordres. La pitjor part se l'emportaven les dones i els infants, que començaven a treballar a la fàbrica a partir dels 8 anys, amb la mateixa jornada laboral en condiciones infrahumanes, cobrant menys de la meitat i patint assetjaments, maltractaments i abusos. I per descomptat, no existia dret a cobrar per malaltia, ni per maternitat, ni per accidents, ni tampoc hi havia subsidis d'atur ni de vellesa.

Arran de les protestes dels treballadors de la Canadenca, va començar un seguit de represàlies i acomiadaments que va produir unes primeres vagues a la província de Lleida. Com a resposta de les autoritats va intervenir l'exèrcit comandat pel capità general Milans del Bosch, hi va haver alguns morts i s'empresonaren milers de treballadors, cosa que va provocar que s'estenguessin les vagues a l'empresa de Barcelona i a altres importants empreses tèxtils i metal·lúrgiques de les rodalies.

El 3 d'abril de 1919, en plena vaga general de Catalunya, el govern presidit pel compte de Romanones aprovava diverses mesures de caràcter social i laboral, entre les quals hi havia el decret de la jornada de vuit hores o 48 hores setmanals. El proletariat català aconseguia fer realitat la primera gran conquesta dels treballadors en la seva lluita per sortir de la situació de semiesclavatge en què estaven immersos com a conseqüència de la revolució industrial. La vaga de la Canadenca en fou el detonant i Espanya fou el primer país d'Europa a aconseguir-ho.

La jornada laboral de vuit hores es va aconseguir per llei el 1919, el 1904 s'havia legislat sobre el descans dominical i el 1900 sobre el treball infantil, però la majoria de les empreses tardarien molts anys a aplicar-ho. Fins i tot, encara avui, algunes poques empreses fan fer més de vuit hores no remunerades als seus treballadors i les dones segueixen discriminades en la seva remuneració salarial i en les opcions d'ocupar llocs de la direcció.