Fill del comerciant i banquer targarí Ignasi Girona i Targa i de la seva segona esposa, Rita Agrafel, va néixer a Tàrrega el 1817, i es pot considerar el personatge més emblemàtic de la vida social catalana de segle XIX i un dels més destacats de l'àmbit espanyol, especialment en l'àmbit econòmic, polític i social.

En els seus discursos al Senat, els posava en evidència la seva precocitat en els negocis, quan els explicava que: "Un dels primers bons negocis que jo vaig fer va ser amb el deute passiu de Londres l'any 1843 [26 anys] en la conversió jo em vaig guanyar una diferència del 50% en el preu. Vaig anar a Londres i vaig realitzar i repetir en altres anys aquesta bona operació."

A partir de 1842 va començar les diligències per crear el Banc de Barcelona, el primer banc privat de l'Estat, que es va autoritzar el 1844, que va dirigir durant la seva joventut i maduresa. Fins llavors l'únic banc que existia era el banc públic de San Fernando, fet que va crear no poques desconfiances entre les elits de Madrid, ja que entre altres activitats financeres, podia emetre bitllets com a mitjà de pagament, en una quantitat equivalent al seu capital.

Participà en el finançament de la xarxa ferroviària, especialment de les línies Barcelona-Saragossa (passant per Cervera, Tàrrega i Mollerussa) i Barcelona-Portbou, per modernitzar la infraestructura del transport català, fins llavors basat en les caravanes de mules, tres carreteres nacionals i un costós transport marítim.

Va promoure i finançar també el canal d'Urgell, que permetria regar fins a 100.000 hectàrees, entre elles la finca de la família del Castell del Remei. Ferrocarril i agricultura de regadiu havien de permetre a Catalunya gaudir de blat i carn a uns preus raonables. En paraules de Josep Pla, el canal ho va canviar tot ja que, "transformà l'estepa en un jardí i convertí la mísera comarca del 1850 en l'imperi agrícola que ara tenim".

Va participar també en el finançament del nou port de Barcelona, de la Universitat de Barcelona, del Teatre del Liceu i de l'Exposició Universal (1888), de la qual fou Comissari Reial. Facilità crèdits importants al govern, que ajudaren en una gran manera la Restauració. Fou un dels creadors del banc Hispano Colonial, del Banc Hipotecari d'Espanya, de la Companyia General de Tabacs de Filipines, etc.
Nomenat alcalde de Barcelona el 1876, reduí notablement el dèficit crònic de l'administració municipal, propulsà la constitució de la Cambra de Comerç de Barcelona, de la qual fou president (1886) i va finançar la façana de la catedral de Barcelona.

Fou president de l'Ateneu (1886), diputat conservador i senador. Tres vegades Cánovas del Castillo el volgué nomenar ministre de Finances, però ho declinà perquè no disposava del poder necessari per a un sanejament de les finances estatals.

El principal mèrit de Manel Girona va consistir en la seva capacitat de mobilitzar els recursos econòmics i intel·lectuals de la seva xarxa de socis i amics per tirar endavant un veritable projecte de país, conscient que per a la seva modernització era necessària la construcció coordinada de canals, carreteres i ferrocarrils.

El seu lema va ser: treballar molt, fora vicis i interès compost. Encara que era catòlic practicant, la seva dedicació a la feina i la fugida del vici evoca el seu esperit luterà. L'interès compost era la fórmula que havia trobat per explicar el que havia fet al llarg de la seva vida i el que l'estalvi podia fer en la vida d'una persona. Eren sens dubte altres temps...

Morí el 31 d'octubre del 1905 a l'edat de 88 anys. La seva fama a la ciutat de Barcelona li va merèixer un carrer i l'esperit religiós de la seva donació li va merèixer una cripta en una de les capelles del claustre de la catedral. Sobre la seva tomba es troba una estàtua de tres dones representant les tres virtuts teologals.

No resulta del tot estrany que tan rellevant personatge, sens dubte, el més important de la història de la nostra ciutat, no tingui cap mena de reconeixement a nivell local, quan tenim noms de carrers que són un homenatge al no-res.