M'atreviria a pensar que malauradament les arrels de les ideologies humanistes majoritàries a Europa d'ençà la Segona Guerra Mundial que havien aconseguit consensuar durant llarg temps l'Estat del Benestar com un dels signes de prosperitat europeu referent arreu del món, mitjançant les diferents opcions polítiques; perden últimament la confiança dels qui els donaven suport de forma sostinguda. Sigui per l'accent posat en les polítiques antisocials de la UE, per la pressió neoliberal mundial d'estendre les retallades de pressupostos en plena crisi des de 2008, sigui per l'obsessió ideològica de finançar els dèficits pressupostaris amb Deute Públic en lloc de fer-ho amb fiscalitat keynesiana amb impostos als nivells de renda més alts, sigui per l'intent de tornar als ultranacionalismes patrioters i xovinistes sempre a la guaita, sigui per la crisi global del planeta en els diferents fronts mediambientals i de desigualtats econòmiques i socials, sigui per la desconfiança que segons el professor Manel Castells es promou en la major part de la ciutadania (66%) envers la democràcia liberal, la que qüestiona que estigui representada en múltiples institucions (polítiques, mitjans de comunicació, financeres, religioses...); o sigui per tot plegat alhora, el mecanisme de ruptura de la percepció de la representativitat pot afectar les polítiques de la UE i fer-ne trontollar els objectius originaris en els proper anys.

Els corrents de pensament de l'Europa contemporània, hereus del Renaixement, la Reforma i la Revolució Francesa, entre d'altres, s'anaven barrejant de forma tolerant i constructiva fins no fa gaires anys, en el gresol de la nova Europa. Diria que fins i tot alguns, que podrien aparentment semblar contraris en els seus ideals i principis, han aportat finalment allò que les unia: l'humanisme social i solidari.

Cristians, socialistes, existencialistes, ecologistes, moviments socials alternatius i diverses influències intel·lectuals i artístiques van agafar sovint el mateix pentagrama que els unia: la fraternitat i el bé comú. I aquesta diversitat ens permetia tant ser un exemple de referència al món per les polítiques d'immigració, com frenar i barrar el pas de forma hermètica a les temptacions totalitàries, actituds xenòfobes i a les polítiques de corraleta suprematista. 

A Europa li cal un nou projecte constituent com a Unió Política al més aviat possible. El segle XX és un mirall en el qual és molt convenient que ens anem mirant per no perdre la memòria històrica. Però necessitem pensar en termes de la tecnologia del segle XXI, en el qual Europa en recerca, desenvolupament i innovació és puntera; i llastrar definitivament les legislacions laborals i fiscals obsoletes, que han estat les causants de les greus desigualtats, i posar l'enfocament en les persones. Altrament, ens perdrem en les burocràcies dels estats i els interessos de lobbys i oligarquies, la corrupció i els paradisos fiscals.