S'apaguen els llums de la sala i comença la projecció. Els espectadors no poden deixar de contemplar la pantalla amb la cara desencaixada pel fàstic que els produeix l'aparença espantosa i l'aspecte desarrapat d'uns éssers de carn putrefacta que havien estat humans, però que han passat pel filtre de la mort, i es mouen de forma maldestra, no pas seguint el criteri de les seves pròpies decisions, sinó segons uns automatismes de dissenyador desconegut. 

Les mans s'agafen fort als braços de les butaques, el soroll dels rosegadors de crispetes para en sec. Una inacabable munió d'aquests éssers envaeix els carrers de la civilització, que ja no constitueixen formes d'existència individual, sinó que avancen com una sola massa descontrolada i amenaçant la humanitat, espècie a la qual ells mateixos havien pertangut abans de convertir-se precisament en el contrari. 

Els ulls s'esbatanen davant l'espectacle de l'amenaça dels no-morts, els no-conscients, que adopten la forma d'una plaga, l'únic objectiu de la qual és propagar-se. El seu aspecte és el d'una massa afamada i insaciable, que va creixent de manera exponencial, i que ara s'obre pas a través dels vidres dels supermercats i les botigues, arrasant amb tot el que troben. Alguns dels vianants, amb els ulls fora d'òrbita i la boca oberta, queden paralitzats, altres no poden parar de cridar, i els que aconsegueixen reaccionar arrenquen a córrer com esperitats.
Les boques dels espectadors s'obren i es tanquen per interpel·lar les víctimes: Corre! Corre! Vigila! Al darrere! Però el no-mort té alguns avantatges: la manca absoluta de límits morals, i el fet de no ser responsable dels seus actes, d'estar programat, dirigit per un principi que no és la seva consciència. Això li permet no titubejar i, tot i el seu caminar i els seus gestos maldestres, les seves víctimes acaben sucumbint al seu efecte horripilant i paralitzador. 

Els ulls dels espectadors es tanquen i les gargamelles deixen anar crits davant la visió de l'autèntic horror: aquests éssers semblants a nosaltres comencen a mossegar les seves víctimes, a esquinçar-les en un espectacle de sang i vísceres. Se'ls mengen vius, sense cap motiu, sense que puguem ni sospitar la causa d'aquest acte tan terrorífic. Aquesta arbitrarietat incomprensible ens resulta terrorífica. Però en el pitjor dels casos les víctimes no acaben morint, sinó que acaben sent un més d'aquests éssers alienats, que fa créixer la massa dels no-vius-ni-morts. Finalment, el protagonista es queda sol perquè totes les persones que coneix estan infectades. El que fa més por és la soledat de ser l'últim humà viu. 

Com de vegades passa, la pel·li s'acaba de forma abrupta, apareixen els crèdits amb una banda sonora de fons i s'obren llums. Els espectadors, com si despertessin d'un malson, intenten recompondre l'expressió i tornen a la normalitat. 

Una massa de gent surt del cinema, àvida de més novetats i disposada a consumir desenfrenadament: nuggets, gorres, notícies, xancles, titulars, samarretes, experiències, gelats, viatges, apps, banderes, bambes, hits musicals... Desproveïts de tot criteri, com si fossin programats per estendre's com una plaga, envaeixen els carrers de la civilització, avançant en forma de massa descontrolada i afamada cap a la destrucció de la humanitat, espècie a la qual en un principi havien pertangut abans de convertir-se precisament en el contrari.