ZEN (penso sobre si penso)

ZEN (penso sobre si penso)
ZEN (penso sobre si penso) | Christian Fregnan on Unsplash

Hau llegit mai cap text de Montserrat Aloy? Us heu deixat seduir per la seva manera d'entrellaçar les paraules? Ara ho podeu fer de tant en tant a les nostres pàgines. Trobareu els Apunts del Natural d'aquesta filòloga i escriptora a la secció d'Opinió cada quinze dies.

Fas del poc molt més del que cal: si calles, i t'atures, i et contemples, en el sentit de mirar endins, veuràs que les paraules venen cap a tu més ràpid del que et pensaves. Llavors, quan les tens totes prop, les veus desenfocades. Saps allò d'"el tens tan prop que perds la perspectiva"? Doncs sí, és allò. No en vols tantes, per a què? No necessites el diccionari sencer per dir l'essencial, i això, ara que n'ets conscient, et fa mal. 

Fas una pausa. Te'n ve un, de pensament. Aquest és lluent, sembla pacífic, sembla donar treva a la teva solitud. L'abraces, però no es deixa. Diu, amb sornegueria: "No, amics, el pensament només es deixa mirar de prop. Abraçar-lo és domesticar-lo!" Així funciona un pensament intermitent. Et mires la mà, i recordes quan premies fort la sorra del mar. Estàs prement la teua mà dins de l'altra? Què vols agafar, el record del mar fet sorra? No, no era això. I emperò la mà, la sorra, el mar. 

Casualitat, o no, se t'acosta un gat. S'assembla molt, aquest gat, a aquell que pretenies ensinistrar perquè et portés les espardenyes a l'arribar a casa. El veus, el gat? Et dius: "L'elegància del lladre té bigotis llargs i diu meu." El gat (aquest del teu cervell) et parla: "Guaita't, humà. Com més mires de pensar en el tot, menys eficient resultes." Com que la idea del gat va creixent (no és un gat: és un llop, un linx, un tigre!), obres el llibre.

(PAUSA. OBRE EL LLIBRE)

A baix, a la primera pàgina del llibre on l'autora escriu, hi posa: "Sobre l'actuar". Has hagut de deixar la ment en blanc fins al peu de la lletra, i això et marca el principi de la fi. Penses, sí. En els actors, en el teatre, en aquella vegada que vas fer creure que. A cada full hi ha la meitat en blanc. Quin malbaratament de paper!, et critica el lòbul prefrontal del cervell. Quina despesa en paper que...

(pausa breu)

Què et pensaves? Que això és com un whatsapp, com una pàgina web on els anuncis pesen més que la paraula escrita, i els ulls se'n van a la dreta, per dissimular el tedi, per evitar fer la feina encomanada? Creus que aquest espai serveix per anunciar detergent?

(pausa breu)

15' d'un objecte. 15' de desig. 15' de compulsió. 15' de ràbia. 15' de vida aliena. 
Hi cabria tot en aquest espai entre el full i el tu. Respires a fons. Que no veus (ca, encara estàs encaparrat per aquest espai entre el pensament i el buit existencialista) que, per construir un aforisme, cal una societat sencera que sàpiga pensar en el passat, el present i el futur, i ho condensi tot en una frase? Que no saps, ai, ànima de càntir!, que un aforisme s'assembla molt a una perla: la nosa fa la bellesa, a poc a poc, fins a la descoberta de qui gosa obrir-la. 

Torna a passar el gat. Ara et mira fixament. Riu. Tu, que no has sabut aguantar la mirada de ningú, ara li tornes la gosadia. Et penses que no llegiré? Diu "meu". Només "meu". Com tu quan estàs naixent, només teu. 

Agafes el llibre. I un llapis, per si de cas. Li dius al cervell que llegiràs, que no et despisti, que no apagui i encengui el llum dels pensaments intermitents, que no et faci la guitza, vaja!, que això és seriós. I et poses a riure. Ves. 

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article