Aprofitant que fa pocs dies vam celebrar Sant Valentí, avui volem parlar de l’amor. Però, què és realment l’amor? L’amor és comprensió, és lleialtat, és estar-hi en el moment necessari. És oferir una mà incondicional, però també és saber establir límits i dir que no quan cal. L’amor no és només donar, també és respectar-se. I, encara que ens costi acceptar-ho, l’amor pot acabar-se.

Al territori occidental, el model d’amor més estès ha estat tradicionalment l’amor romàntic. Però hi ha molts models d’amor, i la manera d’estimar ha anat canviant al llarg del temps.

Si ens preguntem si estimem igual ara que fa un temps, la resposta és clara: no. L’amor ha evolucionat amb la societat. En altres èpoques, moltes relacions es basaven en interessos, imposicions familiars o pressions socials. El divorci estava mal vist i, sovint, les persones aguantaven situacions que no les feien felices perquè no tenien alternativa. Avui dia, almenys al nostre país, sembla que preval la idea d’escollir per amor. Les relacions són, en teoria, més lliures: hi ha menys etiquetes, més diversitat i, fins i tot, es parla obertament del poliamor. Tot i això, també han aparegut noves formes de control, especialment a través de les xarxes socials, que ens fan qüestionar si aquesta llibertat existeix. Confondre dependència amb amor pot portar-nos a relacions poc saludables.

L’amor, a més, no es limita a la parella. Hi ha l’amor propi, l’amor familiar, l’amor d’amistat... Cada tipus d’amor ens aporta alguna cosa diferent. Però, quan aprenem a estimar-nos? En gran part, estimem com a reflex de com ens han estimat. L’amor rebut dels pares i de la família deixa una empremta profunda en la manera com ens relacionem. Tot i això, l’aprenentatge no s’acaba mai: cada relació que vivim ens transforma i ens ensenya noves maneres d’estimar els altres i a nosaltres mateixos.

L’amor també té una relació molt estreta amb la salut mental. Encara que no aparegui com a medicament en cap manual mèdic, el suport afectiu pot ser clau per al benestar emocional. Sentir que tens algú amb qui parlar, amb qui confiar, amb qui compartir un cafè o un silenci pot marcar la diferència. Les relacions sanes contribueixen a reforçar la nostra identitat i, en moments difícils, poden oferir aquella llum que no som capaços de veure.

Ara bé, conviure amb una problemàtica de salut mental pot influir en la manera com vivim l’amor. Els trastorns mentals poden generar dificultats de comunicació, de regulació emocional o de confiança. Tenir un trastorn mental no impossibilita tenir parella ni amistats; simplement, implica afrontar alguns reptes amb més consciència i suport.

Si la nostra parella conviu amb un trastorn mental, és important informar-se, entendre què està passant i oferir un suport basat en l’estima i el respecte. Acompanyar en el procés terapèutic, si l’altra persona ho desitja, pot ser útil, però sense oblidar la importància de mantenir espais propis. Buscar espais comuns, compartir moments positius i fomentar una comunicació oberta són elements clau.

Des d’aquí, volem esmenar els aprenentatges de l’equip de Veu a les veus que hem tingut amb l’amor: la Manoli reconeix l’amor dels seus fills com el més important, i la Cristina afegeix que a més de l’amor dels fills ha descobert l’amor amb la seva parella amb qui fa més de 20 anys que caminen junts. La Mercè ha après que l’amor és estar al costat de l’altre sense tallar-li les ales. El Salvador explica que ha descobert que amb el pas del temps la seva confusió cada vegada és més gran. Considera que de l’amor s’ha escrit molt i hi ha visions contradictòries que no l’ajuden a aclarir la qüestió. La Candi també comenta que des que ha tingut fills ha descobert l’amor. El Pepe ha après que l’amor canvia i que pot no ser per a tota la vida. 

Per acabar, afirmem que l’amor ens acompanya al llarg de tota la vida i es transforma amb nosaltres. Pot ser font de felicitat, d’aprenentatge i també de dolor, però sempre ens ofereix l’oportunitat de créixer. 

En un rincón del tiempo quedó tu risa,
una melodía suave que el viento se llevó. 
El eco de tus pasos aun me avisa 
que hubo un amor que el olvido venció. 
Eras luz en mis días grises, 
un suspiro en la quietud. 
Ahora solo quedan las raíces
de un amor que fué plenitud. 
Tu sombra danza en mi memoria, 
un fantasma de dulzura y dolor. 
Aunque el destino cambió nuestra historia, 
tu nombre sigue escrito en mi interior. 
Y aunque el camino se desdibuje
y el tiempo borre tu voz, 
recordaré que fuiste mi sol.

Pepe Cabrera