Després del caos ferroviari de fa pocs dies, primer amb l’aparatós accident que va acabar en tragèdia al país veí castellà i posteriorment amb diversos sinistres ocorreguts aquí a casa nostra, la xarxa ferroviària mostra un desgavell carregat d’inseguretat cap als soferts usuaris, on a més de patir retards i cancel·lacions perilla la seva integritat física. Les alternatives que ofereix Renfe, com sempre, són de pa sucat amb oli. Pràcticament et diuen: “Busca’t la vida.”

Aquest panorama ha fet veure als ciutadans la necessitat de mobilitzar-se per mostrar la seva més enèrgica queixa respecte el matusser funcionament d’un dels serveis més essencials que precisa la societat per funcionar amb normalitat. La manca de manteniment del sector, com ara les vies, xarxa elèctrica, vehicles, equipaments, etc., és resultat de la baixa o nul·la inversió que dedica l’Administrador d’Infraestructures Ferroviàries (ADIF) a Catalunya. A tot l’Estat, el manteniment ferroviari és més aviat de nyigui-nyogui, però pel que fa al nostre país es nota una voluntat evident d’incúria planificada.

Com ja sabeu, el dissabte 7 de febrer al migdia hi ha convocada una manifestació a Barcelona, concretament al monument Rafael Casanova (Ronda de Sant Pere) promoguda per l’Assemblea Nacional Catalana i el Consell de la República, per fer sentir la veu de la societat en contra del deteriorament d’aquest servei i d’altres com poden ser la sanitat, l’educació, l’habitatge, la xarxa viària, etc. Doncs vatua l’olla, el mateix dia també hi ha convocada un altra manifestació, convocada per la Xarxa de Plataformes d’Usuaris de Tren de Catalunya. Aquesta palpable contraprogramació, pretén ser una protesta centrada només en la incidència estrictament ferroviària i que intenta despolititzar la situació, quan realment es tracta d’un conflicte purament polític. Coneixent com coneixem l’Estat, intentar solucionar aquest can pixa-i-rellisca que representa Rodalies sense moure’ns de l’autonomisme, és gairebé quimèric. I això ho saben perfectament els convocants de la contra-programació i els que li donen suport: PP, Vox, Òmnium, Intersindical, UGT, CCOO, entre d’altres. Només la independència pot redreçar la pèrdua dels serveis bàsics.