Segons el DIEC és un número que no s’altera si s’inverteix l’ordre de les seves xifres. Que comença i acaba al mateix lloc. 

La càpsula d’avui aprofita l’oportunitat del número per fer aquest exercici de revisió d’un cercle que es tanca, o potser que s’obre. I que entremig s’ha omplert amb un munt d’aprenentatges, vivències i persones.

A principis de desembre, en Pau s’anticipava adreçant-me un missatge per si podia comptar amb mi, “per continuar col·laborant amb NOVA TÀRREGA de cara a l’any vinent i amb quina periodicitat”.

Confesso que vaig demanar-li uns dies per pensar-m’ho amb calma. També la seua opinió. La resposta va ser clara i concisa: Que endavant! Continua!

Amb tot, des de llavors tot sembla vincular-se: la necessitat d’aturar-me. Per això, a tu que em llegeixes, t’agraeixo que em permetis prendre’m la llicència, per un dia, de no parlar-te tant de tecnologia com d’allò que la tecnologia no pot resoldre.

Interludi

Fa uns mesos, també en parlava, a micro tancat, amb l’Aleix Cruz, de Ràdio Tàrrega. Així, aprofitant aquesta coincidència, m’ho faig venir bé per tornar al principi per visitar-me i revisar els nivells, el rumb i les energies. 

La recent mort del pare –previsible, però inesperada– ho ha remogut tot. Més encara. Els compromisos. Les prioritats. El ritme. Fins i tot el sentit d’escriure una Càpsula TIC cada quinzena.

Parlar de tecnologies digitals quan les emocions i el buit fan trontollar tot l’univers interior pot semblar frívol. Però potser és just al contrari.

Potser és quan més sentit té parlar del dol, de benestar digital i emocional. De com ens relacionem amb les pantalles i el fet digital quan estem cansats, tristos o desbordats.

De com poden esdevenir refugi… o soroll. O via d’escapament. De quan es fa més evident que estar connectats no vol dir sentir-se acompanyats.

Amb l’inici d’any, i més ara fent-me a la idea de l’absència, la necessitat s’ha fet més intensa: desconnectar per poder connectar.

Amb un mateix. 

Amb el dol. 

Amb el silenci. 

Amb la vida que no passa per cap publicació en una xarxa social o ni deixa rastre a les galetes de navegació. 

I aquí reapareix el dubte: 

Deixar d’escriure i posar en pausa les Càpsules TIC? 

O, precisament, continuar? Per què escriure, també és una forma d’ordenar el meu caos?

El dol també és digital

El dol digital no és una metàfora: és una experiència quotidiana d’aquests temps nous. Converses de xat que ja no tindran resposta, àudios que esdevenen càpsules sonores que ens retornen al passat i imatges que l’algoritme ens recorda sense demanar-li i fent-los evocar instants compartits amb aquella persona.

Estimar algú també deixa rastre. I acomiadar-se, també demana aprendre a viure amb el pòsit que t’ha deixat. Aprendre a conviure amb presències que ja no hi són, però tampoc marxen del tot, que es fan presents en la vida. 

Endreçar l’armari digital. Decidir què es conserva, què s’arxiva, què s’esborra –i què no som capaços de tocar– també forma part del comiat.

Gràcies, pare, perquè amb tu vaig aprendre a escriure les primeres línies de codi BASIC, davant d’aquell ordinador Amstrad, i també les de la vida, en clau xerpaire.

Benestar (digital)

El benestar digital no és només configuració de dispositius: com ara limitar hores de pantalla o d’activar el Mode Descans o desactivar les notificacions.

És una decisió íntima i el desig de retrobar la mida justa de les coses.

De reposar. 

Legitimar l’opció d’aturar-se. No és marxar, ni rendir-se, ni abandonar. I encara menys, desaparèixer. És quedar-se. D’una altra manera.

De tornar-se a posar a lloc. 

Reequilibrar el centre de vida, massa vegades descompensat pels algorismes, la immediatesa i l’excés d’estímuls.

Reconnectar amb el ritme propi.

De recuperar el silenci com a espai de cura.

No publicar res.

No respondre immediatament.

No opinar sobre qualsevol cosa.

Una pausa necessària per escoltar-se, quan ens plou a dins, i l’scroll resulta incapaç d’omplir aquesta buidor.

En un temps d’hipercomunicació, el silenci esdevé presència sense exhibició.

Va de permetre’s sentir. 

Decidir sobre fins on arribem i fins on estem disposats a anar.

De resistir la pressió i l’exigència de ser visibles, productius o disponibles constantment.

De fer les coses perquè ens plauen, sense calcular les conseqüències ni esperant reaccions; sense quedar-nos en les aparences o els prejudicis; sense sotmetre’ns a la pressió de les tendències i les expectatives.

De no exigir-nos produir contingut quan el cos ens demana una pausa.

De recuperar la consciència i la sobirania de cada decisió; el sentit i la voluntat darrere de cada acció.

Va d’escoltar-nos més, i de veritat. 

Deixar-nos impactar per la vida.

Amb autenticitat, honestedat, cura, respecte i dedicació. 

Sense estridències, amb serenitat.

De recordar que darrere de cada perfil hi ha una persona amb la seva història, els seus buits i els seus temps. 

De mantenir-nos en contacte.

De recuperar el gust de les trobades inesperades, els m’agrades autèntics i els que toquen i abrusen el cor.

Va de ser-hi, de debò.

Ara que cada vegada és més difícil i, alhora, es fa més necessari.

De contemplar el món sense necessitat d’enregistrar-ho tot ni compartir-ho a les xarxes, per sentir-ho com a real.

Viure sense pensar com quedarà explicat.

Presència que no deixa rastre, però deixa marca.

Que no genera contingut, però genera sentit.

Que aporta quelcom positiu, significatiu i original, a una mateixa, als altres, a la comunitat.

222. Capicua

Aquesta Càpsula comença parlant d’un número i acaba parlant del mateix: 

De cicles vitals.

De tancar i obrir etapes. 

De saber quan continuar… i quan parar.

O si més no, plantejar-s’ho.

Per recuperar la sobirania del ritme.

Deixar d’escriure.

O potser escriure menys. 

O escriure diferent.

Perquè també he de reconèixer que sotmetre’m a l’exigència del calendari, durant 222 quinzenes també m’ha ajudat a muscular alguns valors com la persistència, la constància, la disciplina, la proactivitat, la responsabilitat o el llenguatge.

Amb gratitud, primer a la Lourdes; més tard a la Laia i en Pau, per regalar-me l’oportunitat d’habitar aquesta finestra i per mantenir la confiança i la llibertat, deu anys després.

Així, amb aquest dilema sense resoldre, torno al principi. 

Un cap i una cua que es toquen.

Com la vida.

Com les tecnologies digitals.

Com aquesta Càpsula TIC que, avui, no dona respostes, però et fa la proposta d’escoltar-nos una mica més.

I més endavant decidir, amb calma, si demà tornem a escriure.

Potser no cal decidir-ho tot ara.

Feliç quinzena xerpejant.cat