L’Associació Alba de Tàrrega ha viscut un 2025 intens i molt especial ja que l’entitat ha celebrat el seu 50è aniversari com un referent en l’atenció a les persones amb discapacitat i en situació de vulnerabilitat. Actualment atén un total de 1.749 persones (unes 360 amb discapacitat), compta amb 316 professionals i disposa de 110 voluntaris. El camí però no ha estat fàcil.

El donatiu de 22.000 pessetes a una escola que ho canvia tot

L’entitat va néixer l’any 1975 a partir d’un donatiu de 22.000 pessetes que havia recaptat la Jove Cambra en una festa-sopar social. Aquells diners, que podien haver-se quedat en una simple acció benèfica puntual, mossèn Josep Garriga els va convertir en una aposta estructural: la creació de l’escola Alba, una escola d’educació especial que va començar a caminar amb 5 alumnes i una mestra a les antigues aules del Carmel. Al mateix temps, l’entitat contractava dues educadores socials que van començar literalment a trucar a portes per fer créixer l’associació i convèncer famílies que tenien els fills tancats a casa.

El seu objectiu inicial era clar i radical per a l’època: oferir oportunitats i defensar els drets de les persones amb discapacitat que, fins aleshores, havien estat “amagades”. L’actual directora, Maite Trepat, ho resumeix amb una imatge molt potent: “Els seus iniciadors van obrir portes a les persones amb discapacitat que estaven tancades a casa seva sense recursos i, amb els anys, hem anat obrint portes a persones amb problemàtica de salut mental, risc d’exclusió, a l’envelliment, a la soledat no desitjada... és a dir, als reptes de la societat, i ho hem fet de forma molt participativa i col·laborativa”.

La primera mestra, Mariona Solé, recorda que aquells inicis eren tan precaris com carregats d’energia. Ella havia vingut de Barcelona, on compaginava estudis de pedagogia terapèutica amb feina en una escola d’educació especial, i la Miracle Llorens la va convèncer perquè fos la mestra d’aquella escola que tot just naixia. Van començar amb quatre o cinc alumnes, en una aula petita al carrer Comabruna, amb molt poc material però amb una mirada molt avançada per a l’època: sortir al carrer, fer compres, anar a Sant Eloi, cuinar, viure la ciutat com a espai educatiu. El que avui s’anomena educació basada en projectes, aleshores era pura necessitat i imaginació.

Trucar a portes: dels nens  “amagats” a la primera xarxa de famílies

Un dels relats més colpidors d’aquells primers anys és el de les visites a domicili. La Mariona explica com, juntament amb la treballadora social Miracle, anaven casa per casa a buscar infants que no anaven a escola perquè “no hi cabien” al sistema educatiu ordinari. Algunes famílies els rebien amb alleujament; d’altres, amb por o desconfiança. En pobles petits, on els nens “feien vida” al carrer i tothom es coneixia, molts pares no veien la necessitat de portar-los a una escola especial; en canvi, a la ciutat, el confinament a casa era més evident i dolorós.
Per a moltes famílies, l’escola va ser un doble respir: per als fills, que sortien de l’aïllament; per als pares i mares, que per primer cop podien compartir experiències, preocupacions i horitzons amb altres famílies. Es comença a trencar el cercle de la culpabilització, de la vergonya i dels mites que assenyalaven principalment les mares com a responsables del trastorn o la discapacitat dels fills. L’escola Alba, sense proclamar-ho, estava fent un canvi cultural profund en la mirada cap a la diferència.

Aquell primer nucli de pares, mares, professionals i voluntaris va articular també la primera estructura de governança de l’entitat: una junta molt implicada, amb presidents que sovint ho eren a títol gairebé simbòlic però que tiraven del carro amb els capellans, l’assistent social, els primers professionals i una xarxa de socis que es treballava persona a persona. Paral·lelament, ja es feien campanyes de sensibilització a la ciutat, paradetes al mercat i xerrades per donar a conèixer l’escola i les persones que hi havia al darrere.

Bugaderia, cotxes i draps: la dignitat de la feina ben feta

Tot va començar amb l’escola d’educació especial Alba, però molt aviat va aparèixer una altra intuïció clau: la feina com a eina d’inclusió. El projecte, amb mossèn Josep Garriga al capdavant, va continuar creixent amb activitats laborals com la bugaderia als baixos de l’hospital i el rentador de cotxes, que es va fer famós arreu de la ciutat.

Quan als baixos de l’hospital es rentava la roba del centre i algun cotxe puntual, la sensació era que allò era quasi domèstic, improvisat, “per anar tirant”. La primera directora de l’Associació Alba, Marta Gómez, recorda que “a principis dels anys 80 estàvem als baixos de l’hospital, on rentàvem la seva roba –a la qual posteriorment se li va sumar la d’algun equip de futbol, de restaurants i dels CAP– i cotxes per poder tenir uns ingressos i més endavant també vam començar a fer paquets de draps per vendre’ls”. Els primers anys van ser, diu ella mateix, “molt delicats”: la comptabilitat era “purament domèstica”, ja que només rentaven tres cotxes a la setmana, i van començar planxant tovallons amb una màquina gairebé domèstica que els havia cedit una família de Tàrrega.

D’aquí neix una de les imatges més emblemàtiques d’Alba: els draps. Per eixugar els cotxes faltaven draps, i se’n van demanar a tothom. Quan n’hi va haver prou, van veure que també faltaven diners i van començar a fer paquets de draps per vendre’ls als magatzems i empreses de la zona. Les persones usuàries retallaven i preparaven draps de cotó, es classifiquen sacs sencers, i un monitor feia ruta per vendre’ls. Era una economia de supervivència, però també un laboratori d’innovació social: convertir el que sobrava en una via d’ingressos i d’aprenentatge.

Podeu llegir el reportatge sencer aquí