En ple segle XXI, la postveritat s’ha convertit en l’epidèmia de la informació, personificant el triomf dels fets alternatius per sobre dels esdeveniments constatats i compulsats. La política i concretament els polítics, són els principals responsables d’aquesta pesta informativa, escampant-la sense miraments amb l’objectiu de fer créixer la seva parròquia d’adeptes, esgarrapant seguidors de les formacions adversàries. 

Seria del tot convenient no confondre la postveritat amb la divulgació de notícies falses (fake news), una de les altres maneres d’engalipar el personal. Aquestes abracen directament la mentida i tot i que són molt cridaneres, no són tan perilloses ja que el seu efecte té una data de caducitat més curta que un lluç fora del refrigerador. Per fer un símil epidemiològic, les notícies falses serien els refredats (uns pocs dies de recuperació), i la postveritat seria la covid-19 (diverses setmanes per guarir-se). 

Que té doncs la postveritat que la fa tanteficaç i transcendent? Entre allò veritable i allò fals se situa el que resulta més plausible. I com ho fa això? Juga amb les emocions i sentiments dels ciutadans, difonent informacions que hom pugui considerar versemblants, orientant la informació cap als instints políticomorals més profunds de l’ésser humà (el desencís, el ressentiment, la xenofòbia, la indignació, l’enuig....). Quan els sentiments ocupen tot l’espai, és quan es prescindeix de l’indefugible valor de l’anàlisi política, obrint-se una autopista de sis carrils sense peatge perquè circuli la suposada informació que per absurda i poc plausible que resulti, es torni creïble i permeti condicionar l’opinió pública canalitzant l’aigua cap al propi molí. Queda clar doncs: emocions i sentiments ocupen el lloc de la informació racional, objectiva i contrastada. 

Des de l’antiga Grècia se sap que la democràcia no és el règim del veritable o del fals sinó del versemblant que pot arribar a ser preferit a la veritat perquè està més a prop del nostre desig. En definitiva, els fets ja no serveixen per orientar l’opinió pública. Al seu lloc es propaguen interessadament els anomenats “fets alternatius”.