Les primeres notícies d’una societat coral a Tàrrega són de l’any 1863, en què es va fundar el cor El Alba Tarregense, seguint la forma dels Cors Clavé. Després vingueren altres corals, de les quals la que tingué una vida més llarga fou La Lira Tarregense, fundada per un bon amic del Mestre Güell, en Pau Maymó.
Ja l’any 1901 el Mestre Güell va intentar endegar, amb veus exclusivament masculines, l’Orfeó Nova Tàrrega, però no va reeixir. No fou fins a l’any 1915 que, seguint el model de l’Orfeó Català, i fidel al seu programa modernista de regeneració espiritual i artística dels targarins, el Mestre Güell va aconseguir fer realitat el seu ideal en l’Orfeó, aquest cop mixt, amb l’objectiu de fer que el poble tornés a sentir i a estimar les cançons de la seva terra, tot cantant i difonent la música popular i tradicional catalana. Així nasqué l’Orfeó Nova Tàrrega (1).

La fundació i la continuïtat de l’Orfeó Nova Tàrrega no fou una tasca fàcil. Una gran dosi d’exigència i de disciplina fou imposada des del primer dia als aspirants a cantaires. Formació en solfeig, educació musical, sentiment d’amor per l’art i pel país. Assajos periòdics per polir els detalls i buscar aquella l’excel·lència en el cant, per causar plaer i delectança als oients. Segons el Mestre Güell: “L’obra dels Orfeons de Catalunya n’està amarada d’amor; amor a les bondats i belleses passades; amor a les engrunes de creixença del present; amor a l’esplendorosa plenitud del pervindre” (1).

Tant per al Mestre Güell com per al seu amic Valeri Serra, l’Orfeó havia de ser una eina de recatalanització de les nostres comarques, que faria possible el progrés material del país. El mateix Güell es planteja l’excel·lència artística de l’Orfeó Nova Tàrrega, “com un acte de justa recompensa de Tàrrega cap a la rica plana urgellenca, bo i tornant-li en guanys morals, el que aquesta li aporta en beneficis materials”.

El Mestre Güell es planteja l’Orfeó com una arma per lluitar contra el joc, el vici i la corrupció. Per fer desaparèixer les expressions de vici que afecten l’Urgell. I també per fer front a l’“indeferentisme”. Contraposa el seu art, a l’esperit comercial, botiguer i materialista targarí, allunyat de les manifestacions culturals i artístiques. Per això l’Orfeó tindrà la missió de regenerar la ciutat:

“...Constituint aquest [ l’Orfeó ] de segur que Tárrega, a més de lligar amb més fermesa les relacions dels urgellesos ab sos fills, podria quedar satisfeta al veurer recular la mala llavor, que, quatre dones de bordell amb sos cants lascius, sos cops de talons y gestos provocatius amb companyia d’un tipo carregat de panitoros y males paraules, van sembrant per aquestes terres pervertint la joventut, embrutint sos cors y portant-los a l’estat més perdurable y corromput de la escala social…” (3).

Després d’un any de preparació, el 10 de setembre de 1916 es presenta l’Orfeó als protectors de l’entitat amb dos peces de Bach i altres dels Mestres Pujol i Pérez Moya. L’èxit fou absolut. Tothom va quedar impressionat del nivell artístic de l’Orfeó. La llavor havia estat plantada i donava el seu fruit.

L’èxit i la constància moral i ètica del Mestre Güell i l’Orfeó Nova Tàrrega van ser els inductors de la fundació de l’“Ateneu de Tàrrega”, com a casal catalanista de la ciutat, hereu i continuador del Patronat de Sant Jordi. 

L’any 1918, l’Orfeó Nova Tàrrega donà el seu concert de Nadal a La Alianza. Per primer cop a Tàrrega, en un acte públic es cantava l’himne nacional de Catalunya, Els Segadors. Tothom es mobilitza, uns per evitar aquest “acte subversiu” que podria molestar els “bons targarins”, i els altres per manifestar el seu suport. El dia del concert, quan l’Orfeó Nova Tàrrega inicia el Cant dels Segadors, la sala esclata en un batibull de xiulets i aplaudiments. El Mestre Güell fa aturar la peça i exclama: “Senyors, no som a casa nostra!”, acte seguit el Mestre i tot l’Orfeó abandonen la sala.

Dies després, Josep Güell publica un full intitulat: “Ço que hauria dit en el concert de Nadal”: 

“Fou en un moment tràgic de la nostra història què, com en els pobles d’ànima gran, florí una bella cançó.... L’han consagrada com a himne nacional català, segellant-la germans nostres, amb la sang de llurs pròdigues venes, essent avui com un toc de clari per a l’agermanament de tots els catalans... Cada u dels qui formen l’Orfeó hi volem contribuir perquè es tracta del ressorgiment de nostra civilització, de nostra cultura, de nostra Pàtria, de la Pàtria del catalans... Per això protesto que hi pugui haver, a Tàrrega, persona tan endarrerida que la molesti el cant de l’himne català... Desperteu dins de vosaltres els nobles sentiments patriòtics que han de salvar-nos, i ha de tenir tot home culte i civilitzat, estimats targarins... Per ço us cantem amorosament l’Himne català. Per ço us cantem amb tota efusió Els Segadors”.

(1) Escrits (1899-1930). Josep Güell i Guillaumet. Edició i estudi a cura de Joaquim Capdevila i Capdevila, 2009. Ajuntament de Tàrrega. Regidoria de Cultura. (Natan Estudis; 31).
(2) “El parlament de Mestre Güell” a La Signou, Any IV, núm. 73, Tàrrega 7-6-1917
(3) GÜELL I GUILLAUMET, Josep: “Voltant per la Segarra. Vallbona de les Monges (A l’amic, l’estimat de les costums d’Urgell, i ferm catalanista Valeri Serra i Boldú)” a El Aguila Tarregense, Any II, núm. 36, Tàrrega 13-8-1899, ps. 135-136.