“És que els catalans, que posseïm ja una cultura, se’ns considera inferior als demés pobles d’Espanya?... O és que el centralismo tem la nostra força i té por que les regnes que ell empunya vulguem agafar-les nosaltres que estem cansats de tant desgovernament?” 

Josep Güell. “La llengua i la Pàtria”.
 La Bou-1916.

La Renaixença catalana tingué una continuïtat esplenderosa amb el Modernisme i el Noucentisme, que van fixar l’esdevenidor cultural, social i polític del nostre país fins a l’any 1939, en què es produí el traumàtic trencament de la guerra i els vora 40 anys de dictadura.

A cavall dels segles XIX i XX, una persona modesta, humil i treballadora va posar tota la seva passió i saber al servei de la ciutat i del país. Ella fou l’apòstol del Modernisme a Tàrrega i l’Urgell. Volia fer possible el redreçament i l’enlairament nacional del nostre poble, des d’un posicionament moralitzant i regenerador, vinculat al catalanisme i al catolicisme. El Mestre Güell pensà i actuà amb un programa, basat en la difusió i el cultiu de la cultura i de l’art, amb l’objectiu del millorament social del poble i la renovació espiritual de la vida ciutadana. Aquestes paraules adreçades als cantaires de l’Orfeó Nova Tàrrega l’any 1915 reflecteixen el seu pensament:

“Nosaltres al poble que ens escolti, l’hem de fer alegrar, l’hem d’enhardir, l’hem de fer sentir, l’hem de commoure, però abans hem de fer els mèrits que’ns guanyin aquesta virtut, com al pastoret la flauta, i això no arribarem a lograr-ho si no portem als dintres la força de grans amors.

Un gran amor a la Patria, no un amor purament retòric sinó una estimació vera, tal, que l’estimació a nostra terra ens mogui a ésser més bons, més savis i més forts per a que Catalunya en sigui honrada.
Cantarem la Fe, i la mateixa Religió sabrà bo de nostres cants. Cantarem l’Amor, aquest sentiment indefinible que tots experimentem però tan malament sentit i interpretat de vegades, i a través dels nostres cants esdevindrà purificat i excels altra vegada” (1).

Josep Güell i Guillaumet (Tàrrega 1872 - 1930) nasqué al Pati del Carme de Tàrrega el 3 de febrer de 1872, dia de Sant Blai, a l’hora que tocaven a la “missa de beneir”. La seva casa nadiua fou el pavelló del Niu, on tenien estada els mestres i tots els empleats municipals (2). Entre els seus companys era conegut com el “Josepet de cal Peret de Valls”, ja que la seva família havia fet cap a Tàrrega, des de l’Alt Camp, durant una de les guerres carlines de mitjans del segle XIX. Tant el seu avi com el seu pare eren fusters d’ofici, especialitzats a fabricar màquines garbelladores de blat (3). 

El seu pare Joan Güell i Eroles era fill de Tàrrega i hagué d’abandonar l’ofici de fuster per problemes amb la vista, per exercir de carter. La seva mare Teresa Guillaumet i Agelet era filla de Camarasa. El seu germà Baldomer va establir als baixos de la nova casa familiar, a la cantonada del carrer de Santa Anna amb el carrer de Santa Maria, un lloc de venda de periòdics, que fou l’origen de la coneguda llibreria Güell. El seu germà Víctor fou religiós i pare escolapi, na Maria es casà amb l’albarder targarí Josep Viladot i Grauet i na Neus es casà amb l’industrial targarí Magí Pera i Roca (4).

Josep Güell anà a l’escola del Mestre Martí destacant com un excel·lent alumne, però molt aviat i per necessitats econòmiques, als 12 anys va començar a treballar d’aprenent, al taller del pintor, pianista, director coral i poeta bohemi Pau Maymó, on va desenvolupar les seves facultats per l’art i la música. 

Josep Güell era considerat com un adolescent original i estrambòtic, aprenent de música i de pintura. Duia una vida romàntica i altruista, i alguna cosa el diferenciava de la resta, fins i tot quan hom recitava poesies al «Casino», ell era l’únic que sempre ho feia en català.

Es va establir com a pintor i decorador, essent una de les seves obres més reeixides la remodelació i decoració de la nova casa de Joan Casals al carrer de Sant Pelegrí número 18 de Tàrrega amb dibuixos i elements ornamentals modernistes. 

El mestre de capella i organista Miquel Florensa l’encoratjà a aprendre el violí (5). La seva formació musical fou bàsica per esdevenir membre de la Societat Lírica Carnicer, el conjunt concertista que, amb deu músics instrumentistes, maldava per introduir a les nostres comarques el gust per les noves peces musicals clàssiques que triomfaven arreu d’Europa. 

Amb un objectiu clar, una enorme dosi de voluntat i una gran capacitat de treball, feu possible la consolidació del projecte de la seva vida: l’Orfeó Nova Tàrrega i dur-lo a un nivell artístic i musical que fou l’admiració de tot el país. 

En parlarem en el proper escrit. 

(1) “El Mestre Güell (semblança biogràfica)”: Edició commemorativa del cinquantè aniversari de la mort del Mestre. Ramon Novell i Andreu. Tàrrega: Ateneu, 1980.
(2) “Orfeó Nova Tárrega. Lo que va dir el Mestre” a La Signou, Any II, núm. 32, Tàrrega 21-11-1915, ps. 255-25.
(3)  Escrits (1899-1930). Josep Güell i Guillaumet. Edició i estudi a cura de Joaquim Capdevila i Capdevila, 2009. Ajuntament de Tàrrega. Regidoria de Cultura. (Natan Estudis, 31).
(4) Nueva Tàrrega 15/11/1952. Número 441. “Recuerdos e historias intrascendentes de la Tárrega ochocentista. LV.- Evocaciones de infancia y juventud de Mestre Güell”. A.V.
(5) 1927. “Lleidatans d’ahir i lleidatans d’avui, el Mestre Josep Güell”, Josep Pinyol, 1927 (Revista «Lleida», núm. 56).