El camí cap a la nostra llibertat col·lectiva ha quedat entrebancat després d’aquell pas de gegant que vam fer l’1 d’octubre del 2017 amb el referèndum d’autodeterminació que vam guanyar amb rotunditat. Tota la força i determinació que va demostrar la ciutadania en aquell memorable dia, en poques setmanes va ser malbaratada pels partits polítics que havien de finalitzar la feina feta pel poble. Després de set anys, la situació actual no convida pas a l’optimisme. Les tres forces que intervenen en aquesta brega, Generalitat, partits independentistes i societat civil, que haurien d’anar remant en una mateixa direcció, ja fa temps que centren el seu rumb en interessos específics propis. Amb l’arribada a la Generalitat dels avaladors del 155 (PSC-PSOE), el seu objectiu principal, sinó únic, és aconseguir una Catalunya plenament autonòmica i sobretot pacificada i sotmesa, on cap ciutadà surti de la línia que marca el totpoderós estat castellà. Des de l’arribada de la pseudodemocràcia, l’argolla que ens uneix al pesant jou que ens lliga a l’estat colonialista no havia sigut mai tant grossa. Ni en els pitjors governs tripartits.    

Per altra banda, els partits autoanomenats independentistes fan d’autèntics figurants en l’arena política. Alguns cauen un cop i un altre en el mateix engany de sempre: el joc dels acords que mai veuran enllestits. La característica principal que agermana el bipartidisme estatal (PPSOE), és sens dubte la seva habilitat “trilera”. Els incompliments amb Catalunya ,sobretot en matèria econòmica, són històrics. Governi qui governi a l’estat, el sistema és: “Acordem, acordem... que mai complirem.” 

Finalment queda la societat civil, que segons com actuï és la baula més dèbil de la cadena. Després d’uns anys de decepcions, una darrere l’altra, el món independentista està completament a les fosques. Entre els enganys predeterminats que venen de l’estat i la ingenuïtat que evidencien els partits irredemptistes catalans, la desorientació ha fet forat en la corriolada independentista i l’activisme s’ha reduït considerablement. I d’aquí plora la criatura. Si volem ser la baula més forta, hem d’estar permanentment proactius.