Parlant de paisatges i d’urbanisme, em va marcar l’afirmació de l’arquitecte Oriol Bohigas quan deia que els accessos a les ciutats i pobles catalans són, en general, espais de molt mala qualitat arquitectònica. Llocs lletjos, sense encant ni planificació, que s’han generat com a resultant d’uns processos ja siguin d’especulació immobiliària o de construcció d’infraestructures, però sense una idea gaire ubanística. Això ho deia una persona, que a part d’un gran arquitecte, urbanista i un polemista genial, va ser un dels grans homes de la cultura de finals de segle passat. Feia aquestes afirmacions pensant en els paisatges que un es troba en arribar a una ciutat per tren, on es veuen els budells urbans i els mals endreços de tots els pobles. O d’arribar a un lloc a través de rotondes infectes, de naus industrials. O que, en entrar a un llogaret que podria ser idíl·lic, hi trobes tot de magatzems de maó sense revestir.

Pensava en això quan vaig llegir la notícia que l’ajuntament de Tàrrega estudia fer un corredor verd que connecti el Parc de Sant Eloi i el Mas de Colom de Borges. Aquest projecte podria millorar els perímetres de la ciutat que, com denunciava l’urbanista Bohigas, sovint tenim descuidats. Pel que fa a l’eix verd Sant Eloi-Mas de Colom, expliquen que la intervenció podria donar un nou alicient per atraure els viatgers i que, a més, estaria vinculat al Camí de Sant Jaume, cosa que en reforça l’impuls turístic. Sense conèixer el detall del que s’està estudiant, la millora de la connexió del parc amb el seu entorn em sembla una bona idea.

Un espai verd tan gran com és aquest parc en relació al teixit urbà de Tàrrega no hauria de quedar aïllat ni tangencial a la ciutat, com en certa manera queda ara. A causa de la frontera que suposa la vida fèrria i la posició mateixa sobre el turonet crea una sensació d’illa. La proposta d’unir el parc urbà amb el “parc” agrícola de Mas Colom crea una vinculació amb la resta de la plana de l’Urgell i genera un recorregut d’interès. Una altra sortida del parc cap al seu entorn rural i no només cap a la ciutat.

Penso que aquest tipus de corredors, que podrien estendre’s ens altres eixos de la ciutat, tindrien la virtut de connectar millor el nucli urbà amb el seu entorn natural. La xarxa podria colonitzar la relació amb l’eix que va a Verdú o reforçar l’eix verd-urbà cap a Vilagrassa –també passant per fàbrica Trepat i la Borges– i també acabar d’urbanitzar el camí cap al Talladell. Com si parléssim en termes marítims, els eixos verds serien una espècie de potes de pop que busquen abraçar el seu entorn aprofitant camins i passos existents; i així, posar en valor tot el nostre patrimoni, tant el natural com el construït.