Quan no hi ha més remei

Recentment, moltes vies públiques importants es van veure afectades per talls de trànsit (in)esperats. Va ser, com tots sabem, per les protestes absolutament justificades del sector primari. La pagesia i ramaderia van voler fer sentir la seva veu per defensar una situació que voreja el límit i està a punt de travessar una línia vermella de difícil retorn. La societat sembla que no és conscient de la importància d’aquest sector, vital per a la salvaguarda de la vida en l'espècie humana. 

Com hem pogut comprovar, el recurs de la mobilització acostuma a ser sempre la darrera acció per denunciar una determinada circumstància, al llindar del desànim. I es tracta d’un procediment que ha donat grans resultats al llarg de la història. Només per posar un exemple: el 1955, l’arrest de Rosa Parks per negar-se a abandonar el seient d’un autobús va provocar mobilitzacions arreu dels EUA. Una d’elles, organitzada per Martin Luther King, va provocar un boicot massiu als autobusos de la ciutat de Montgomery. Al cap d’un any, es va abolir la segregació als autobusos, restaurants, escoles i d’altres llocs públics. 

Amb el moviment independentista ho hem pogut compulsar sobradament. L’any 1977, en plena ebullició del postfranquisme, es va fer la primera gran manifestació multitudinària a Catalunya, amb el lema “Llibertat, Amnistia, Estatut d'Autonomia”. L’any següent es va repetir novament, aquesta vegada amb el lema "Volem l’Estatut". Aquestes mobilitzacions van tenir com a resultat la promulgació de l’Estatut de Sau. 

Les grans mobilitzacions produïdes a partir del 2010 són les que van fer possible el Referèndum de l’1 d’octubre del 2017. És cabdal, per aconseguir els objectius, que aquestes mobilitzacions siguin perseverants en el temps, com així van ser-ho en el seu moment. Tanmateix, tot i haver aconseguit una part de l’objectiu (Referèndum), per diverses raons a bastament conegudes, no hem assolit el que era principal (la independència). 

En aquests moments, però, la més que apreciable inacció del gruix de l’activisme independentista completament absent en els actes, no permet albirar la proximitat del propòsit. Només persistint aconseguirem la llibertat.