El no de Junts a l’amnistia

Fa pocs dies es va produir al Congrés la tant esperada votació del projecte de llei sobre l'amnistia, que ha estat finalment rebutjat per majoria absoluta, amb els vots en contra, entre d'altres, del grup parlamentari de Junts. 

La intervenció de la seva portaveu, Míriam Nogueras, ha sigut contundent en la justificació del sentit del vot dient: "No podem votar una llei que sabem que no inclou tothom." Els moviments d'aquestes darreres setmanes de diferents estaments del poder judicial carregant contra la proposta de la llei, ha propiciat que hi afegís: "És veritat que estem molt exposats a l'arbitrarietat de la justícia espanyola, però si veiem que hi ha forats, la nostra responsabilitat és tapar-los", fent clara referència a les esmenes presentades per poder blindar la llei de futures interpretacions esbiaixades del text. Per cert, totes les esmenes han estat rebutjades pels socialistes. 

ERC, per la seva banda i continuant fidel al seu propòsit de governar una autonomia intervinguda, va donar suport al projecte d’amnistia amb unes justificacions del tot innocents. La diputada Pilar Vallugera, amb exagerada vehemència en la seva intervenció, va aventurar: "Aquesta llei, ben utilitzada pels tribunals, garanteix l'amnistia a la nostra gent”, fent un exercici de notable ingenuïtat. Des de quan la cúria judicial espanyola utilitza bé la llei, si no és per afavorir els interessos de l’Espanya més cavernària? 

Els dos líders d’ambdues formacions independentistes també han dit la seva. Carles Puigdemont: “No podíem donar el nostre suport a un projecte de llei que té mancances importants que no s’han volgut corregir”, denunciant explícitament les escletxes del redactat. Oriol Junqueras: “Aquesta llei obliga els jutges que volen continuar actuant de manera injusta a retorçar tant el dret, a retorçar tant la llei, que és impossible que aquestes actuacions judicials superin la prova europea”, reconeixent la seva desconfiança amb la justícia espanyola. 

Davant d’aquesta “llei parany”, no queda altra que plantar-se i bloquejar fins a les darreres conseqüències la governabilitat d’un estat manifestament repressor i absolutament ancorat en l’imperialisme.