Acord de claredat

No és la primera vegada que sentim l'expressió "Acord de Claredat". El president Aragonès porta mesos esbombant-la, a la més mínima oportunitat que té. És com aquell que sense voler fer soroll va repetint la salmòdia per veure si finalment pot aconseguir una normalització del concepte. Ara ja ha explicat, en una compareixença oficial, els aspectes més destacables del pla.

Aquest és un projecte que té els orígens en la via canadenca, per resoldre també un conflicte territorial. La "Llei de la Claredat Referendària", es va aprovar unilateralment al Canadà l'any 2000, per anestesiar la pretensió del Quebec d'independitzar-se del domini canadenc. Després de dos referèndums unilaterals, 1980 i 1995, i el resultat ajustadíssim d'aquest darrer en què el sí havia perdut tan sols per dècimes (49,42% per al sí i 50,58% per al no), el govern federal decideix aprovar aquesta famosa Llei de la Claredat, que estableix les condicions amb què el govern canadenc està autoritzat a negociar la possible independència d'una província, en cas de victòria dels partidaris de la independència en un referèndum. Tanmateix aquesta llei conté algun parany amagat. L'Estat té la potestat de decidir quina pregunta s'hauria de sotmetre a referèndum i a més pot determinar quin tant per cent de vot caldria per a guanyar el referèndum, cosa que trencava la regla democràtica del 50% dels vots més un. Amb tot, si guanyés el sí, seria el Parlament federal qui decidiria negociar. Un control amb tota regla, que ha fet que amb 28 anys no hi hagi hagut cap més referèndum. Aquest seria un pla perfecte per donar compliment al document intern d'ERC presentat al Congrés Nacional, en el qual aplaça la independència fins al 2050. Amb aquests antecedents, doncs, no sona gens estrany que el govern dels 33 diputats estigui més sol que la una, defensant l'anomenada "via canadenca".

Aquí, des del món independentista, com és lògic no l'acompanya ningú. I des de l'Estat fan com si sentissin tocar campanes, perquè ells ja ho tenen bé. Amb totes les martingales portades a terme amb el beneplàcit i el col·laboracionisme de la Generalitat, ja tenen la ciutadania independentista prou anestesiada com per posar-se ara en llibres de cavalleria, que no se sap ben bé com resultarien.