Havia provat a tot el poble, però en els temps d'Arquelau, fill d'Herodes el Gran, hi havia molta desconfiança a la població de Betlehem, sobretot pels qui venien del nord, de Galilea. I amb el nou regent no es podia fer broma perquè era famós per la seva crueltat. Feia uns seixanta anys que Roma s'havia apoderat el territori, i allà hi governava Octavi August.

Mirava la seva dona, encara amb una certa recança; creia que l'estimava. A punt havia estat de repudiar-la al trobar que esperava una criatura, tot i que ella li havia dit que era verge. Poca cosa, però, podia oferir-li ell a part de les seves mans i el seu ofici, que seguirien els seus fills, i en aquell llogaret i aquella vesprada tan inhòspita lluny de Natzaret, veia el futur molt negre. Encara no sabia si creure les imatges que havia vist en somnis, en què uns éssers li deien que aquest fill, que acabaria reconeixent com a propi, seria molt important per a la humanitat. Les paraules Rei, Déu i altres que ja no recordava, el neguitejaven perquè amb la seva mentalitat de treballador manual, de fuster, no sabia si li portarien més maldecaps o un futur més favorable. El país estava encès, amb persecucions entre les sectes i grups que maldaven per tornar Judea a la llibertat, lluitant secretament contra Roma.

Fins que no va veure aquella cova no gaire profunda, lleument il·luminada per la llum de la lluna, la seva inquietud no feia més que créixer. Ningú els havia obert les portes, tot i oferir-se a fer mobles o la feina que fos, a canvi de menjar i una màrfega o un aixopluc per a Maria, a la qual quedava poc per donar a llum. Van fer-se un lloc a la cova, aprofitant l'espai que quedava entre les fredes parets i la palla i restes de menjar de la parella d'animals que eren dins. Va fer un petit foc que fins i tot el bou i la mula van semblar agrair-li.

Al cap d'una hora escassa, la dona es posà de part, i va infantar un nen. L'ajudà en el que pogué, seguint les seves instruccions, i acomodaren la criatura entre robes que portaven i la palla de terra, fent com un cabasset.

Al cap de poca estona, començà a acostar-se alguna gent. Josep agafà el llarg bastó que li havia servit per defensar la seva dona de dos individus que havien intentat violentar-la, però, en aquest cas, no semblava gent perillosa. Es tractava de dos homes amb més cara de gana que ells, i que no parlaven arameu, ni per suposat l'hebreu d'aquells sacerdots i escribes tan estirats que havia vist a Jerusalem. Li van traçar a terra un mapa tosc del seu territori, molt enllà de la província romana de Syria, i amb gestos van explicar que fugien de les guerres. Ara, dues dones que carregaven aigua en un riu proper els en van oferir. Després, un grup de pastors amb les seves ovelles, tafanejaven sorpresos. Al cap de poc, un grup de dones que –acostumades per les lleis– van demanar permís per acostar-se a felicitar la mare i aconsellar-la. La criatura ara dormia plàcidament, adés somreia la gent que se li apropava. Un grup nombrós de gent malalta i nafrada féu també el camí cap a la cova, atrets pels altres grups de persones que ja hi eren. Dos homes, amb les seves eines de treball al cinyell, van seure davant les dones i miraven l'escena encuriosits, explicant a tothom qui volia escoltar-los com de difícil era fer-se un jornal en aquells temps. Més tard uns proscrits essenis i uns altres de Samària que havien estat perseguits pels fariseus, començaren una discussió sobre com acabar amb les persecucions. Algú demanà silenci per no despertar el nen, sense tenir cap mena d'èxit.

Quan ja era negra nit, van sentir el trepig d'uns camells i tothom s'esverà tement una intervenció dels brutals soldats. Veieren amb un cert estupor com tres personatges, sens dubte de terres llunyanes per la seva raça i color de pell, baixaren de les seves muntures i de dins les capes que portaven, com les dels Mags de fira, van treure uns presents que van entregar a Josep i Maria. Les llegendes posteriors ens van parlar d'ells atribuint-los estirp reial, quan segurament les seves barbes blanques, rosses i negres, eren de les poques propietats que mai no tindrien. Mai no es va fer esment del pagès que era a prop, en un pujol, fent de ventre al costat de les vinyes mentre mirava l'escena.

Encara hi anirien, aquella nit, dones maltractades, tolits, vells sense dents, gent sortida de la presó amb la marca encara dels grillons als peus nusos, homes que bevien vi saltant-se les lleis dels déus; fins i tot hi havia algun enviat de la casa principal que hi anà a fer d'espia per si era una trobada que pogués portar perills.

Encara faltava molt per a la imposició del procurador romà Pilatus, per a les deliberacions del Sanedrí, la detenció per blasfèmia i la crucifixió final, pena de mort aquesta guardada per als reus de sedició…