La seva història hauria pogut ser una i en va ser una altra. Central de qualitat, noble i amb sentit de l'anticipació, semblava destinat a tardes de glòria. La seva cara canvia quan recorda l'accident de circulació que li va trasbalsar una joventut abocada al futbol. Li dol parlar-ne, però fa un esforç que li agraeixo. La rehabilitació va ser llarga, pesada, solitària. El seu tracte és exquisit, delicat, com ho era també el seu joc. No va lesionar mai ningú, amb un saber estar al camp i fora d'ell que encara ara constitueix la seva màgia més autèntica. Superada la seixantena, l'Antonio segueix el futbol de lluny estant, amb un nét que li fa reviure il•lusions que creia oblidades... No hi ha com ser avi! 

Podeu llegir l'entrevista a la NT 3.699