Editorial

LAIA PEDRÓS

El col·lapse ferroviari viscut dimecres a tot Catalunya va ser molt més que una incidència tècnica o un efecte col·lateral del temporal. És el símptoma d’una fragilitat estructural que afecta, des de fa anys, la mobilitat quotidiana de centenars de milers de persones. Un país no pot avançar si la seva xarxa de transport no és fiable, segura i resilient davant les adversitats. I dimecres va quedar clar que a Catalunya encara no ho és.

L’accident mortal a Gelida, el descarrilament a la Selva o les roques caigudes a Sant Guim de Freixenet no poden atribuir-se únicament a la “mala sort” o a un episodi puntual de pluja intensa. La meteorologia extrema és una realitat creixent en el context d’emergència climàtica, i les infraestructures públiques —sobretot les que mouen el país cada dia— haurien d’estar preparades per resistir-la. No és només una qüestió tècnica: és una decisió política i una prioritat social.

Els centenars de milers d’usuaris atrapats a estacions com la de Tàrrega evidencien la manca de plans d’emergència efectius i la pobra capacitat de resposta comunicativa del sistema. En ple segle XXI, que els ciutadans hagin de descobrir que no hi ha trens per un cartell escrit a mà o a través de les xarxes socials és, senzillament, injustificable.

La dependència d’una xarxa antiquada, amb gestió centralitzada i inversions repartides amb criteris sovint opacs, fa que cada nova incidència torni a posar en dubte la fiabilitat del servei. Mentrestant, les conseqüències recauen sempre sobre els mateixos: treballadors, estudiants i famílies que necessiten el transport públic per viure amb normalitat. No hi ha res més car que la fragilitat. La jornada caòtica de dimecres n’ha estat una prova dolorosa, però també una oportunitat per entendre que la resiliència de les nostres infraestructures és, al capdavall, la resiliència de la nostra societat.

D’altra banda, el greu accident ferroviari d’Adamuz, a Còrdova, ocorregut diumenge passat, ha commocionat el conjunt del país. Dos trens d’alta velocitat —un Iryo que cobria el trajecte Màlaga–Madrid i un Alvia que circulava en sentit contrari— van xocar després que el primer hagués descarrilat per causes que encara s’estan investigant. El sinistre va deixar 43 persones mortes i més de 150 ferides, moltes d’elles greus, i va obligar a tallar una de les principals artèries ferroviàries del corredor sud. Els equips d’emergència van haver d’actuar durant hores i dies enmig d’un escenari devastador, amb els vagons completament deformats i desenes de passatgers atrapats.

L’impacte emocional i social d’aquesta tragèdia és profund. Còrdova i l’Estat sencer han plorat les víctimes, però més enllà del dol, l’accident ha posat en entredit la seguretat d’un sistema que fins ara es considerava modèlic. L’alta velocitat, símbol de progrés i d’orgull tecnològic, ha mostrat també les seves limitacions quan la natura —i la manca de previsió— s’imposa. Darrere d’aquests episodis hi ha una mateixa realitat: una infraestructura que no resisteix prou bé ni els imprevistos tècnics ni les conseqüències del canvi climàtic. Les pluges torrencials, els talussos inestables i les mesures de seguretat insuficients deixen en evidència un dèficit estructural que s’arrossega des de fa dècades. Mentre es parla de nous corredors i projectes grandiloqüents, el manteniment bàsic sovint queda relegat a un segon pla.

La tragèdia d’Adamuz i el caos ferroviari a Catalunya haurien de marcar un punt d’inflexió. No ens podem permetre un sistema de transport on la seguretat depengui de la meteorologia o de la sort. Cal més inversió, més coordinació entre administracions i una gestió que situï la vida i la seguretat de les persones al centre. El tren és molt més que un mitjà de transport: és un servei públic essencial, i quan falla, descarrila també la confiança de tot un país.