Quan el dolor es converteix en reivindicació

El Juan, de 18 anys, va morir el 21 d’agost després de ser apunyalat per un menor en un portal a Tàrrega
El Juan, de 18 anys, va morir el 21 d’agost després de ser apunyalat per un menor en un portal a Tàrrega | Silvia Guerrero

Editorial

LAIA PEDRÓS

Hi ha dols que no s’apaguen mai. La mort del Juan, un jove de 18 anys apunyalat a Tàrrega l’agost passat per un menor de 17, és una d’aquelles ferides que no cicatritzen, ni tan sols amb el pas del temps. La seva mare, Silvia Guerrero, ha transformat el dolor en una lluita: una petició a Change.org que ja supera les 50.000 firmes i que reclama el que ella considera una qüestió de justícia —que els menors que cometen delictes greus afrontin penes més dures i adaptades a la gravetat dels fets, més enllà de l’edat.

Aquesta demanda desperta un debat necessari. La Llei del Menor, concebuda per garantir la reinserció i la protecció dels joves infractors, potser ha quedat curta davant d’unes realitats socials canviants. Quan un adolescent és capaç d’empunyar un ganivet i acabar amb una vida, molts ciutadans es pregunten si el sistema respon adequadament, o si s’ha convertit —en determinats casos— en un escut que dilueix la responsabilitat.

No es tracta de demonitzar la joventut ni d’imposar càstigs exemplificadors sense context, però sí d’assumir que hi ha actes irreparables que exigeixen més coherència. Si la maduresa emocional o legal no arriba als 18 anys, tampoc no pot fer-ho la capacitat d’assassinar. Les lleis han d’evolucionar amb la societat, i potser també amb el dolor col·lectiu que aquestes tragèdies destapen.

La Silvia ho diu amb la cruesa d’una mare devastada: “Si una persona amb 16 o 17 anys és capaç de matar, és capaç d’assumir-ne les conseqüències.” La seva és una veu que neix del desencaix, però també de la lucidesa de qui vol evitar noves víctimes. Reclama una revisió no només penal, sinó també social i educativa: què estem fent perquè un menor porti una arma blanca? Què falla perquè una discussió “estúpida” entre dues famílies acabi amb un tercer no implicat mort?

Les més de 50.000 firmes que s’han recollit fins ara representen molt més que números: simbolitzen una societat que demana coherència, equilibri i responsabilitat. El camí cap a les 500.000, necessàries perquè el Congrés en prengui atenció, serà llarg, però el debat ja està obert. És hora que la política escolti aquestes veus i que, sense caure en el populisme ni la venjança, analitzi si la llei actual respon al que la societat espera i necessita.

El Juan, segons la seva mare, “odiava les injustícies”. Potser la seva mort serveixi per obrir una reflexió profunda sobre elles. No hi ha llei que pugui retornar-li la vida ni alleujar el dolor dels seus pares i germans, però sí que n’hi pot haver una que eviti que altres famílies visquin aquest mateix infern. A vegades, els canvis més necessaris neixen del patiment més gran. I convertir-lo en esperança, com fa la Silvia, és la forma més digna de no deixar que el silenci s’imposi sobre la justícia.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article