Editorial

LAIA PEDRÓS

El retorn de les restes de Julio Lizana a la seva família al cementiri de Claravalls és molt més que un acte simbòlic. És la prova que, quan una societat decideix afrontar el seu passat amb dignitat, els silencis i els buits comencen a omplir-se de justícia. Lizana va morir el 16 de gener de 1939, amb només 31 anys, víctima d’un explosiu en els darrers dies de la Guerra Civil. Durant més de vuit dècades va romandre enterrat entre camps de conreu a Bellprat, sota una creu de ferro instal·lada per la seva família, que s’hi desplaçava de generació en generació per mantenir viu el record. Ara, gràcies al programa d’identificació genètica de la Generalitat, la seva trajectòria es retorna oficialment a la història familiar i col·lectiva.

La importància d’aquest tipus d’actes va més enllà de la restitució personal: és una afirmació pública que la democràcia no pot progressar si no reconeix les ferides del passat i si no dignifica les víctimes de la repressió i la guerra. Tal com apuntava el conseller Ramon Espadaler, en un temps de banalitzacions i discursos negacionistes, recordar és una manera de protegir-nos com a societat. La dignitat de Julio Lizana és també la dignitat de totes les famílies que no s’han cansat d’esperar una resposta, que han transmès als fills i als nets la necessitat de no oblidar. La seva perseverança ens recorda que el dol, quan queda interromput durant dècades, no és mai privat del tot, sinó col·lectiu.

Que Tàrrega incorpori aquest punt a la Xarxa d’Espais de Memòria és també un gest polític i cultural de gran rellevància. Convertir Claravalls en escenari de recordatori i unir-lo a altres espais com Cal Trepat, el Mas de Colom, el cementiri de la capital o el Pou de Gel significa assumir que la memòria històrica forma part de la identitat viva del municipi. No és només una qüestió patrimonial: és reconèixer que el present que avui gaudim s’ha construït sobre vides truncades, sobre renúncies i sobre el dolor de famílies com la dels Lizana.

Quan el nét afirmava que “ara tindrem un lloc més accessible per estar amb ell”, parlava de la importància de trobar finalment un espai per al dol serè. Aquest lloc no és només seu, és de tota la comunitat. Perquè la memòria democràtica, quan es fa efectiva, deixa de ser patrimoni íntim i esdevé un record compartit. Allà on hi havia un oblit forçat, hi ha ara un punt de reconeixement. I això ens atorga com a societat un deure afegit: cuidar aquests espais, mostrar-los a les noves generacions i explicar-los sense por ni tergiversacions.

Tàrrega, amb aquest nou pas, reforça la seva condició de ciutat que recorda i que dignifica. I això és també un compromís amb el futur: cap democràcia pot ser sòlida sense memòria, cap societat pot dir-se justa si abandona els seus morts. L’acte de Claravalls ens recorda, 87 anys després, que la reparació arriba sempre massa tard, però que arriba, i que és feina de tots vetllar perquè cap víctima resti en l’oblit.

En un altre ordre de coses, que aquests dies, mentre la ciutat viu intensament una nova edició de FiraTàrrega, la memòria i la festa vagin de la mà. Que els escenaris plens, les places vibrants i els carrers oberts al teatre siguin també un recordatori que la cultura i la convivència són expressions de llibertat guanyades amb esforç. Us desitgem una molt bona FiraTàrrega, amb seguretat, emoció i orgull col·lectiu.