Editorial

LOURDES CARDONA

L'activista i economista Arcadi Oliveres moria aquest dimarts als 75 anys víctima d'un càncer. A ell, més ben dit, a la manera com va decidir acomiadar-se de la vida, vull dedicar aquest article. Si mai em passa com a ell, que sabia que tenia la mort a prop a causa de l'avenç de la seva malaltia, voldria recordar-me'n i mirar de seguir el seu exemple; cosa que no seria gens fàcil, ja us ho dic ara.

Oliveres va optar per fer públic el seu delicat estat de salut el passat mes de febrer i, amb l'ajuda de la seva família, va posar en marxa una pàgina web on tothom qui ho volgués pogués acomiadar-se'n (ho van arribar a fer més de 7.000 persones). També va concedir unes quantes entrevistes als mitjans de comunicació (recordo haver vist la que li va fer Xavier Grasset per al Més 324 i d'haver escoltat la conversa que va mantenir amb Albert Om per al programa Islàndia a RAC1), en les quals, entre altres, explicava que passava part dels seus darrers dies llegint les mostres d'afecte que li arribaven.

El missatge que transmetia aquest home que lluitava per aconseguir un món més just em va deixar meravellada per la serenor, pau i optimisme que transmetia. Em demanava què sentiria o pensaria jo si em trobés al seu lloc, si seria capaç d'anar-me'n amb la mateixa calma i d'aconseguir transmetre-la a les persones que m'estimen. Han passat setmanes des que el vaig sentir parlar sobre la seva pròpia mort i la del seu fill i encara sóc incapaç de respondre'm. 

Tinc clar que la nostra societat parla poc sovint de la mort tant com a col·lectiu com individualment i no ho entenc. La mort forma part de la vida mateixa, tard o d'hora tots nosaltres plorarem la mort d'una persona estimada i obviar-ho ens ho posa més difícil. Quan arriba l'hora ens sentim tan perduts que no sabem cap on tirar. 

Parlar de com volem deixar aquest món, en quines condicions, és un exercici que hauríem de fer tots, encara que el darrer capítol de la nostra existència no tingui data de caducitat. Ens ajudaria individualment i a les generacions que pugen.

Arcadi Oliveres va ser un mestre, un referent, per a molts per la seva manera de viure i el seu pensament, i també ho ha estat per la seva manera de morir. Ha estat una llum en temps tan foscos com els que vivim.