Editorial

LOURDES CARDONA

Des de dijous 11 de març al vespre el balcó de l'ajuntament del meu poble ja no lluu la pancarta que havia tingut penjada els darrers tres anys: una gran lona groga i lila en suport a Meritxell Serret, consellera d'Agricultura durant el govern Puigdemont, que es va exiliar a Brussel·les després dels fets de l'octubre del 2017; per als seus veïns la Meri de Cal Serret.

Ella mateixa, en companyia d'uns quants alts càrrecs d'Esquerra (que va enviar la plana major del partit a la rebuda que se li va organitzar a Vallfogona) i l'alcalde del municipi, la va retirar davant l'atenta mirada d'unes tres-centes persones (veïnes i veïns així com amigues i amics que van venir de ves a saber on, tot i el confinament comarcal).

Va ser una tarda emotiva, molt emocionant, tant per a ella com per a totes les persones que hi hem compartit alguna cosa. Per una estona vam aparcar la pandèmia i vam celebrar que la Meri tornava a casa, que per primer cop en més d'un any la Roser i el Manuel podrien abraçar la seva filla, que la que fins aleshores havia estat "tieta de la pantalla" passava a ser de carn i ossos... Les abraçades que es van poder veure (com la que es faria l'endemà amb la presidenta Forcadell) eren sentides, no tenien res de forçat (esperem que no ens duguin un brot de Covid de regal!).

Em va agradar veure gent de diversos partits somrients esperant-la fent-la petar, em va encantar veure l'alcalde del poble (de Junts i amic de la Meri) i el cap de l'oposició (d'ERC i tiet de la Meri) rebre-la a les portes de casa dels seus pares, em van emocionar les abraçades de la Meri amb la Mireia o la Rosa Mari de Cal Bassa, les llàgrimes als ulls de moltes de les persones que la vam voler rebre i les paraules que, amb la veu trencada i els ulls plorosos, ens va adreçar just abans de retirar la pancarta que durant tres anys ens ha recordat la seva absència.

No em va agradar tant que els polítics se saltin a la torera les normes que pretenen que respectem la resta de la ciutadania, amb la consellera de Salut inclosa... Entenc les crítiques que van omplir les xarxes, com també puc arribar a comprendre els que manifesten la seva desconfiança davant el retorn de la Meri just ara. No podem descartar que hi hagi estratègia política, però no la vull jutjar. Em limito a alegrar-me per la Meri i els seus, me la crec quan diu que per a ella era l'hora de tornar. Tant de bo, tots els que són a l'exili poguessin fer el mateix...