Editorial

LOURDES CARDONA

He fet recompte. Des del 13 de març he escrit trenta articles en aquest espai i tots menys cinc giraven entorn del mateix tema: la pandèmia. He mirat d'emprar aquests escrits com a teràpia, tant per a mi mateixa com per a les que em llegiu cada setmana, per posar una mica de llum a aquests temps tan foscos que ens toca viure. He fracassat (no sempre me n'he sortit). La prova és el meu estat d'ànim, que fa unes quantes setmanes que flaqueja. Se'm fa difícil transmetre esperança quan no en veig. Per això, avui procuro apartar-me tot el que puc del tema; amb l'esperança de dibuixar-vos un somriure, per petit que sigui. 

Aquest cap de setmana és la Castanyada i la festa de Tots Sants, en què recordem les que ens han deixat (potser enguany es fa més necessari que mai honorar els que ja no hi són). Sabeu que defenso les tradicions que ens són pròpies i que no m'agrada "importar-ne" d'altres que la globalització ha estès arreu del món com si les nostres fossin tradicions de segona, i menys encara quan rere aquesta expansió cultural sobretot s'hi amaguen interessos econòmics. 

Però enguany m'he hagut d'empassar (i no del tot a desgrat) les meves paraules, perquè a casa ja fa una mesada ben bona que dia sí i dia també sonen tonades de Halloween. La causa és el barrufet de casa, un entusiasta dels monstres, els esquelets, els fantasmes... i tota mena de criatures relacionades amb aquesta festa. No li retrec, els dibuixos de la munió de cançons que t'apareixen a Youtube quan cerques "Halloween para niños" els pinten com uns éssers entranyables i amb molta, moltíssima, marxa.

Fa uns quants anys quan s'acostava la Castanyada a casa eren dies de malsons i neguits, precisament per culpa dels mateixos éssers que ara l'omplen de rialles i ballaruca. Espero que mai no em deixi de meravellar com de diferents som les persones les unes de les altres i que durant tants anys com sigui possible pugui continuar redescobrint el món a través dels ulls dels meus fills.

Precisament ara que m'angoixa la incertesa i em sobrepassa la situació actual és quan més necessito mirar el món amb ulls d'infant. Per això aquest cap de setmana (com tants altres dies al llarg de l'any) tindrem presents les que ens han deixat, menjarem castanyes i panellets i també cantarem i ballarem al ritme de les mòmies i el que faci falta. La resta, ja es veurà.