Editorial

LOURDES CARDONA

Volies fer vacances i oblidar-te d'aquest coi de bitxet que ens empaita des de principis de març. En tens tantes ganes que si algú t'oferís fer un reset total al 2020 o accelerar el temps fins que aquest malson passi, series capaç de vendre-li l'ànima... Però no, fas vacances amb el coronavirus.

T'acompanya, encara que no ho vols. Fa que hagis de canviar l'escapada tres dies que tenies prevista a la muntanya (per oxigenar-te) per una excursió al teu CAP de referència (gens regeneradora) a fer-li una PCR al teu fill, que un matí es desperta amb un pic de febre i mucositat abundant. Fa que temis que a casa sigueu un hoste més per culpa del mal de coll i el cansament persistent que sents la primera setmanes de vacances. La prova et diu que era una falsa alarma però et desmoralitzes igualment, perquè et dibuixa un dia a dia en començar el curs que no t'agrada ni gota.

Un nou curs escolar amb una única certesa: serà ple de dubtes (esperem que menys dels que temem!). Un nou curs que a casa, del primer al darrer, necessiteu com mai, però que a poc més de dues setmanes vista no podem preveure en quines condicions epidemiològiques arrencarà.

Xifres i xifres que es poden consultar dia a dia i que agafen una nova dimensió quan fan referència a una persona que estimes (ànims, tiet! Deixa el virus amb un pam de nas! Recorda que algú t'espera per fer un gelat al Terrall! Fes que les notícies que haguem de donar a la padrina siguin bones!).

Malgrat tot, havies aconseguit mantenir la calma, però la compareixença del president Torra, la consellera Vergés i el secretari de Salut Pública de dilluns demanant un esforç extra (l'enèsim) a la ciutadania per començar el curs "en condicions", és el cop de gràcia que t'ensorra. Topes amb la crua realitat que, dins les parets de casa, sembla menys crua: tenim Covid-19 per estona i que el camí que hem de fer és costa amunt.

T'enrabies, sents com et bull la sang quan t'arriba a les orelles que al poble hi ha gent positiva o que ha estat en contacte amb positius que fa vida normal o que s'ha celebrat un casament en què les mesures de seguretat brillaven per la seva absència entre el jovent, tens ganes d'engegar-ho tot a rodar, de repartir cleques i estirar orelles... però no pots. L'únic que pots fer és continuar demanant responsabilitat encara que et flaquegin les forces.