Editorial

LOURDES CARDONA

"Mare, avui ja podem sortir al carrer?" És la primera pregunta que em fa el meu fill de tres anys cada dia en despertar-se, abans no hagi tingut temps de desitjar-li bon dia. Em sembla que porta prou bé el confinament; i això que els seus pares (que teletreballem) no estem ni per a ell ni la seva germana tant com hauríem. Però que em demani el mateix cada matí mentre s'espolsa la son de les orelles... em demostra, com a mínim, que troba a faltar córrer a l'aire lliure.

Fins ara, mai havia tingut la sensació que ens havíem equivocat comprant el pis que amb el temps s'ha convertit en la nostra llar. Però aquests dies, com m'agradaria tenir un grapadet de metres quadrats de jardí o de terrassa on la canalla (i també nosaltres) poguéssim sortir a prendre l'aire!

Tampoc no em farien nosa uns quants metres quadrats més d'habitatge. Què hauríem de fer en cas que el meu marit o jo cacéssim el coronavirus? Com ens podríem aïllar de la resta de membres de la família amb l'espai de què disposem? Fa dies que hi dono tombs i he arribat a la conclusió que té difícil solució... Potser el que ens tocaria fer (malgrat no sigui la millor opció), tenint en compte que quan apareguessin els primers símptomes ja faria dies que tindríem el virus i molt possiblement ja l'haguéssim encomanat a la resta de la família, seria posar-nos una manta al cap i, dins de les parets de casa, seguir més o menys com fins ara; resant que la malaltia fes el seu curs i no es compliqués.

Però us he d'admetre que, malgrat que les dades apuntin que els infants no són la població més vulnerable, em preocupa, sobretot pels antecedents del Joel. Confio que el famós "canvi" de qui tothom em parla ja hagi arribat i acabem aquesta temporada igual que estem ara, que ja seria tot un èxit.

Una altra opció seria demanar que confinessin l'adult malalt fora de la llar; però desconec si és factible o els llits habilitats en hotels es reserven als pacients que estan en procés de recuperació, i també em demano què passaria si després emmalaltís l'altre progenitor o algun dels nens...

Són dubtes i incerteses que em ronden pel cap i que he volgut compartir amb vosaltres, que segur que també en teniu. Malgrat tot, estic convençuda que cada interrogant té una resposta esperant-lo. De la mateixa manera que cada matí responc que encara no podem sortir i el nostre món no s'ensorra.