El que ens fa ser el que som

Imatge de l'incendi de Notre Dame de París
Imatge de l'incendi de Notre Dame de París | LeLaisserPasserA38

Editorial

LOURDES CARDONA

Fins aquest dilluns desconeixia que cada 15 d'abril es commemora el Dia Mundial de l'Art (potser sigui perquè només fa set anys que l'Assemblea General de l'Associació Internacional d'Art va fixar aquesta data per promoure l'activitat creativa arreu del món). Ara possiblement no se m'oblidarà.

El destí és tan sarcàstic de vegades que fereix de valent... Just el Dia Mundial de l'Art d'aquest 2019 es cremava una de les esglésies més boniques del vell continent, un dels monuments més visitats arreu del món i més emblemàtics de la capital francesa sota l'atenta mirada de milers i milers de ciutadans de tot el planeta. Les flames s'acarnissaven amb Notre-Dame de París, que esdevenia 'trending topic' durant hores en poc temps. Milers d'usuaris arreu del món manifestaven la seva consternació en veure cremar la bella catedral gòtica mentre altres aprofitaven per retreure'ls que es preocupaven més per "quatre pedres" cremant que per altres desgràcies de la nostra societat; altres els criticaven per lamentar la destrucció de bona part del famós temple malgrat ser crítics amb l'Església; tants d'altres se'n reien o fins i tot se n'alegraven... Llegint aquests comentaris, al que calaries foc seria a l'espècia humana, almenys a una part, de tanta ignorància, rancúnia i agror que pot arribar a traspuar. 

Potser sí que manifestar en públic els sentiments que provoca veure consumir-se en les flames un dels símbols d'Europa sigui postureig, però també és compadir-se de la nostra pròpia fragilitat, de la feblesa de la nostra història i cultura. Perquè Notre-Dame no només són "quatre pedres", és art, és història i cultura; la seva fragilitat, a pesar de la seva majestuositat, s'ha fet dolorosament evident. I per als qui sentim particular magnetisme per les "pedres" ser testimonis de destrosses en el patrimoni universal resulta, com a mínim, desolador.

Per sort, en dies com aquest també descobreixes espurnes de llum que il·luminen el camí, com Íngrid Castañé (@IngridCastane), que piulava "La pèrdua d'una icona del patrimoni monumental és dolorosa, costa de pair. Aquest vespre més que mai necessito reivindicar la importància de tenir en estima el nostre patrimoni, des de la gran catedral a la petita caseta obrera. És el que érem i ens fa ser el que som." Estimem, gaudim i, sobretot, conservem el nostre patrimoni.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article