«Educar un jove no és fer-li aprendre una cosa que no sabia, sinó fer-ne algú que no existia»

John Ruskin

Humiliats

El divendres 1 de febrer aquell autobús de la Guàrdia Civil espanyola es va endur el Govern de la Generalitat cap a Madrid. Els components del qual, més els que van optar per l'exili a d'altres països d'Europa, i la presidenta del Parlament català; màxima segona autoritat política del país, conformen l'estructura fonamental, i gairebé total, del nostre legítim Govern democràticament elegit; ara malèvolament defenestrat, perseguit i empresonat. La persistent humiliació personal de tots ells, més la dels dos pacífics activistes del món cultural i associatiu català, va arribar a un punt culminant i certament provocador i humiliant per a Catalunya. Crec compartir el sentiment que aquell dia fórem molts els catalans que ens vàrem sentir profundament humiliats amb la marxa d'aquell autobús presó enduent-se el Govern de la Generalitat i els dos patriotes catalans. Jo, com crec que molts, em vaig sentir trist i humiliat, i encara m'hi sento.

Agredits i humiliats permanentment

Tot dins d'un estat de dret que se suposa que és la nació espanyola. I en això estem ara els benaurats pacifistes catalans (i no catalans), demòcrates de convicció, respectuosos de la justícia, de la sana convivència i del diàleg i la negociació amb què fer-ne possible llur respecte, solidaritat i progrés. Precisament en haver de creure per força (o per necessitat) i a la força, que gaudim d'un estat de dret, però, al meu parer, és el mateix en què sempre hem estat: un estat megalòman estructurat territorialment i política de forma centralista, impermeable a cap altra realitat que no sigui la que va propiciar el triomf del franquisme en el seu cop d'estat del 36. La seva megalomania mental adobada pels poders i els poderosos del règim que en definitiva són els qui han gaudit sempre dels privilegis i les prebendes que tanta injustícia, corrupció i corrupteles han generat, i que sota intensitats generacionals i casuístiques diverses fa vuitanta anys que dura i no estan pas disposats a propiciar cap canvi que vagi més enllà de l'aparença i el retoc artificiós que el joc internacional els pugui demandar de cara a la seva homologació dins del rol dels Estats-Nació. Entre els quals, per cert, hi ha gairebé de tot i més. Tot i que, per sort, n'hi ha que creuen en la democràcia i en la separació de poders com a garanties fonamentals de govern i de convivència ferma i real. Justament en aquests països, els presos polítics que ara tenim a Madrid, no serien tractats tan vergonyosament com ho estan sent ara mateix.

Les mentides no són mai veritat

I és precisament a això: a mentir sobre els catalans, que s'han dedicat i es dediquen profusament i obsessiva els espanyolistes, l'unionisme, l'ultradreta i tots els seus acòlits parasitaris, els mitjans de comunicació venuts al règim, la conxorxa dels xerraires tertulians habituals i no habituals, inclòs el singular desplegament diplomàtic orquestrat des del Ministerio de Asuntos Exteriores sota la febril imaginació d'un ministre obsessionat amb la desinfecció esterilitzadora disposat a cauteritzar –si calgués– els anhels de l'independentisme català. Prefereixen mentir i manipular la veritat negant el que sigui sobre Catalunya, abans que asseure's a parlar, debatre i negociar. Entretant, un gruix molt significatiu d'intel·lectuals espanyols de reconegut prestigi calla emmudit i es mostra absent del tot. Estan vagant per l'espai sideral, tips i farts de tanta llibertat?

Perniciós anticatalanisme

Semblen fills de l'avern de tant fum com els acompanya i escampen. El meu convenciment personal és que no mereixem tant d'odi com el que ens atien. Ni nosaltres ni ningú, el mereix. Però ja sabem que han escollit aquesta via i no la deixaran. Mai no l'han deixat. No ens hauria de sorprendre que el senyor Aznar, l'inefable omnipotent profeta, digui el que diu, perquè en realitat, si atenem a l'etimologia del seu nom, que segons els experts diuen que deriva de l'acció de rebuznar que antigament es donava en els ramats de burros, ens hauria de resultar comprensible i fins i tot perdonable que, de tant en tant, li puguin sobrevenir remotes recordances mentals amb els seus originaris ancestres considerats com a pastors de ramats de burros i es posi a rebuznar. En aquest cas llançant improperis polítics de molt mal averany en contra de Catalunya. Continuaré amb unes madeixes més que tinc pendents de descabdellar i amb la Creu de terme, que no és un monument franquista sinó que n'és una víctima més, com així ho entenia servidor.